ARobin Friday, el millor futbolista que mai has vist, li va rebentar el cor per culpa d’una sobredosi d’heroïna el 22 de desembre del 1990. La seva tràgica mort només va fer que incrementar la seva llegenda, escrita amb gols que van aplaudir àrbitres i romanen en la memòria dels qui el van veure jugar i que va ser recollida en un llibre escrit per un dels millors cronistes de l’escena musical anglesa, Paolo Hewitt, autor, entre d’altres, de llibres de referència com ara Getting High: The Adventures of Oasis, i per Paul"Guigsy" McGuigan, el primer bateria d'Oasis.

Sobre la vida de Friday circulen moltes llegendes, però no tot és cert. O sigui, com li passa a Fernando Zueras. És cert que si George Best va ser el futbolista maleït de l’era del pop, Friday va ser la primera estrella rock’n’roll del futbol britànic. Els dos són morts. A l’irlandès el va tombar l’alcohol i al de Londres, les drogues, que va consumir indiscriminadament, especialment, LSD. “Llarga vida al talent”, diu el meu amic Cesc Guimerà, a qui li agrada recordar les aventures de Friday en el Castle les nits dels dijous. De Friday diuen que se’l va veure ballar la conga de l’elefant als pubs de Reading –ja saben, treure’s les butxaques dels pantalons a manera d’orella i el penis de la bragueta simulant la trompa– o que es va cagar a la bossa de la roba d’un rival després de trepitjar-li el cap sobre el terreny de joc.

És cert que Tony va ser el seu germà bessó, que Best era el seu ídol d’infància i també que li agradava George Osgood. També que jugava de porter fins als 14 anys, que era seguidor del Bendtford i que la seva primera samarreta infantil va ser una de l’Everton. Va estar a prova en les divisions inferiors del Chelsea i del QPR, que el van rebutjar per indisciplinat. Ja consumia amfetamines. I als 16 anys va entrar en un reformatori per haver reincidit en petits furts. Amb el temps, després de deixar el futbol, va tornar a la presó per haver-se fet passar per policia per robar droga als xavals a la porta de la discoteca. En sortir del reformatori, es va casar amb Maxime, una noia del barri que acabava de parir Nicola. L’únic problema és que Maxime era negra i el seu propi pare no va assistir al casament. Es va casar dues vegades més i va tenir una altra filla. En les segones noces, quan jugava per al Reading, la festa va ser considerable: 200 convidats que van acabar a mastegots i li van robar part dels regals, entre què una bossa amb un quilo de marihuana.

El 1972, gairebé es mata treballant en una obra. Llavors, ja feia gols amb el Hayes, en la quarta anglesa. Allà el va descobrir i fitxar Maurice Evans, patró dels Royals, que sabia de la seva conflictivitat i també del seu talent. “Et porto treball, però estimaràs aquest xaval”, va dir a l’entrenador.

Del talent de Friday era impossible dubtar, perquè quan agafava la pilota semblava que tingués ulls al clatell. Terry Venables i Bobby Moore es van exclamar en veure’l. Però era un altre temps i no hi havia tele, encara que se li endevinava el talent de Pelé, es desempallegava del rival amb la facilitat de Bobby Charlton i conduïa la pilota amb l’elegància i supèrbia de Johan Cruyff. “Era com veure jugar a futbol Mick Jagger”, va dir d’ell el seu primer entrenador. Els qui el van veure amb el 9 de blau i blanc a Elm Park, entre el febrer del 1974 i el desembre del 1976, quan va jugar 134 partits i va marcar 57 gols, mai no l’oblidaran. “La primera vegada que el vaig veure jugar, em va meravellar. Mai no havia entrenat amb un equip professional, però ja era el millor. Era un noi excepcional i sincer. Si anava a jugar, l’avisava un dijous i jugàvem el diumenge. «Oh, gràcies. No beuré, ni em drogaré, ni em barallaré amb ningú fins diumenge, li ho prometo», em deia. Però no li agradava entrenar. «No vull treballar. Doneu-me una pilota en el camp i faré el que sigui, però no em feu treballar»”, deia ell i recorda Haurley, el seu entrenador al Reading.

Després de deixar el Reding, va fitxar pel Cardiff. Només d’arribar, va ser arrestat per la policia en baixar del tren perquè no portava bitllet. No va encaixar i, un parell de mesos després, va tornar al despatx de Hurley. “No puc continuar jugant per a aquests bastards. Deixa’m tornar a casa”, li va dir. “No podem pagar 30.000 lliures. Si tornes ha de ser gratis. Mai més no el vaig veure.” Va marcar set gols per al Cardiff, però es va cansar i va deixar el futbol, tornant a posar ciment amb el seu germà. I a drogar-se, és clar.

La foto que millor el recorda és la de la portada del primer disc de la banda gal·lesa Super Furry Animals, de David Jones, en què Friday humilia el porter del Lutton. Els dos dits aixecats del golejador del Cardiff després de marcar un gol a Aleksic, porter del Lutton, va ser la tapa del disc The man don’t give a fuck, dedicat al golejador londinenc.

Friday va ser triat jugador del mil·lenni pels aficionats del Reading el 1999. En una enquesta entre seguidors dels Royals feta el 2007, va ser assenyalat com el millor jugador de la història del club. Per alguna cosa el baixista original dels Oasis, que és del City, l’anomena “el millor futbolista que mai has vist”.