Opinió

La til·la

Amb el Madrid a set punts, la vida culer es relaxa i sem­bla que nedem en una immensa bassa de til·la. La tem­po­rada viu certa treva de calen­dari que impos­si­bi­lita els debats. Fun­ci­o­nem amb el pilot automàtic espe­rant que torni la Cham­pi­ons. Si volguéssim ani­mar el pols, gau­diríem d’una dis­tracció fantàstica amb la con­tinuïtat de Val­verde. Aquells que amenaçaven de des­ti­tuir-lo abans de l’última final de copa a través de fil­tra­ci­ons gens ele­gants als mit­jans de la corda, ara li dedi­quen moi­xai­nes basa­des en allò tan català i pràctic del més val boig cone­gut. No saben ben bé si és el tècnic que més convé. Només cons­ta­ten que el ves­ti­dor no es queixa d’ell i no genera incen­dis, una manera de rebai­xar al mínim el nivell d’exigència i con­for­mar-se amb ben poca cosa. Val­verde té llums i ombres, dis­cre­tes vir­tuts i evi­dents defec­tes, però aquesta nova moda de pre­sen­tar-lo com el mis­ter insubs­tituïble sem­bla un estram­bot. De l’estil de joc o de la pro­moció del plan­ter, ja ni en par­lem. La bellesa? Desada en el calaix de les nostàlgies. La cam­pa­nya con­ti­nua sota el desig expres­sat per Messi d’acon­se­guir l’ore­lluda, anhel i objec­tiu que, amb fran­quesa, s’hau­ria pogut estal­viar per la càrrega de pressió que com­porta. Al final, a base d’errar en els mis­sat­ges que s’envien a l’afició, acon­se­gui­ran que un altre hipotètic doblet de lliga i copa es paeixi com un sim­ple menú del dia quan tot­hom s’havia fet la il·lusió de men­jar a la carta sense repa­rar en el preu. Aquesta exigència de fe irra­ci­o­nal, de creure que s’ha de gua­nyar la Cham­pi­ons d’enguany per via civil o cri­mi­nal, no fa cap bé a ningú, però no se t’acu­deixi dir-ho o seràs acu­sat d’apòstata cruel, d’aigua­lir el vi dels som­nis mai basats en argu­ments empírics.

Men­tre la til·la fa efecte, entre­tin­guem-nos amb el mer­cat d’hivern, aquesta carta als Reis que exi­geix un munt de regals, tant si te’ls pots per­me­tre com no. El fut­bol s’ha con­ver­tit en una obra repre­sen­tada a diari que reque­reix nous actors per man­te­nir la tensió escènica. I, així, ja no saps què pen­sar quan Munir opta per mar­xar i no pots ni al·legar, sota un prisma tan sub­jec­tiu com el de les opi­ni­ons fut­bolísti­ques, que igual merei­xia major pro­ta­go­nisme per con­tras­tada qua­li­tat. No, en tot cas, la gent li recri­mi­narà que pri­o­ritzi els seus interes­sos abans de pen­sar en el Barça i que no deixi un bon ingrés de traspàs a la caixa. Ara resul­tarà que també som CEO del club, dis­con­for­mes amb limi­tar-nos a repre­sen­tar els habi­tu­als papers d’entre­na­dor, pre­si­dent i direc­tor tècnic que encarna qual­se­vol afi­ci­o­nat. El que obli­dem sis­temàtica­ment d’exi­gir són expli­ca­ci­ons i trans­parència, com en el cas de Pau­linho, d’opa­ci­tat simi­lar al de Ney­mar, si recor­dem un exem­ple para­digmàtic. També s’ha tor­nat cos­tum que vis­quem prou dis­trets per igno­rar amb qui toca jugar avui. Alerta amb l’excel·lent Getafe de Bor­dalás. Tant se val, amb el Madrid a distància, la pressió ens baixa de tal manera que con­ti­nuem la mig­di­ada al sofà. Ja ens des­per­ta­reu quan arribi la pri­ma­vera. Si tot passa per obte­nir aquesta Cham­pi­ons, con­vin­dria recor­dar que el culer mai ha excel·lit quan només aposta per la fe en fenòmens para­nor­mals. Tri­omfa sem­pre que imposa una indis­cu­ti­ble hege­mo­nia. I ara mateix, aquesta fia­bi­li­tat, aquesta excel·lència no es veu enlloc, encara que resulti de mal dir.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)