L’homenatge de la ciutat a Emmeline Pankhurst (Manchester, juliol 15 de 1858 - Hampstead, 14 de juny de 1928) va començar St. Peters Square, emulant les desfilades de les suffraettes, les dones que al principi del segle XX van desafiar l’establishment masculí i defensar els seus drets. Va ser un homenatge bonic i merescut. Poques van fer tant per tantes com la Pankhurst i les seves amigues, dones valentes i combatives com van ser la Koks, Gemma, Judith o la Pons als carrers de Barcelona a principis dels noranta. La Pankhu, a Manchester i el 1903, va fundar la Unió Social i Política de les Dones (Women ’s Social and Political Union, o sigui la WSPU) i per defensar el dret a ser persona utilitzant mètodes considerats “violents”. I que per “violent” s’entenia el sabotatge, l’incendi de comerços i establiments públics o les agressions a les cases particulars de membres del govern i del Parlament. Ja ho veus...

El 1999 la revista Time la va considerar una de les 100 persones més importants del segle XX, ja que “va modelar una idea de dones que va impulsar la societat cap a una nova estructura de la qual ja no hi va haver marxa enrere”. La seva estàtua és la segona que s’erigeix en cent anys en honor d’una dona a Manchester, la ciutat que va veure néixer el primer moviment LGTB al Regne Unit (l’anterior va ser en honor de la reina Victòria. Però la van merèixer abans Amaia, Cristina, Mara o Lara, us ho juro, per diferents motius). Segons l’activista defensora dels drets de la dona i periodista Caroline Criado-Pérez, a la base de dades de l’Associació de Monuments i Escultures Públics al Regne Unit hi consta que s’erigeixen 925 estàtues, de les quals només 158 són estàtues de dones, fet que suposa un 15% del total nacional. La història està escrita per homes, i així ens va. Fins i tot a MCR.

En fi, durant l’homenatge a la Pankhurst vaig recordar Emily Davison, que va ser nedadora i poeta, i si no ho recordo malament també pintava. Va lluitar en el moviment de la senyora Pankhurst, mes o menys, sempre hi ha matisos, i va ser detinguda, empresonada i va participar en nombroses vagues de fam, abans de donar el seu nom al derbi del 4 de juny d’Epson del 1913, quan es va tirar a les mans d’Anmer o Amner, en fi, a les mans del cavall del rei Jordi V, que al galop i penúltim enfilava la recta de meta, i la va atropellar. Vaja, que la va aixafar com un camió un ànec.

Mrs. Davison va resultar amb fractura de crani i va morir quatre dies després a l’hospital rural d’Epson sense arribar a recobrar el coneixement. El seu enterrament va ser un homenatge presidit pel lema “Lluita i Déu et donarà la victòria”, en què cinc mil dones van formar una processó vestides de color blanc i violeta que va ser considerat com “alguna cosa deliberadament semblant a un enterrament militar” i , segons June Purvis, el biògraf de Davison, “l’últim dels grans espectacles de sufragistes”. Emmeline Pankhurst va ser arrestada al matí, per si de cas. El 1917, la Cambra dels Comuns va reconèixer el dret al vot de les dones majors de 30 anys amb cert nivell de renda i educació. Va ser el 1928 quan a totes les ciutadanes majors de 21 anys del Regne Unit els va ser reconegut el ple dret a vot.

Herbert Jones, el genet que galopava amb aquell cavall propietat del rei el matí en què va topar amb la senyora Davison, només es va fer una contusió lleu, però va patir el cop fins al final dels seus dies. Es va suïcidar el 1954 i va viure obsessionat pel rostre de la dona abans de l’impacte i reverenciant la seva memòria davant de tanta valentia. “He vist la seva cara cada dia de la meva vida”, va repetir incessantment.

Anmer, el cavall, es va aixecar il·lès i va córrer descavalcat fins a creuar la meta, de manera indigna i innecessària.

La dona que va morir per les seves germanes a les potes del cavall del rei va ser enterrada sota una làpida on es va inscriure el lema del WSPU: “Deeds, no words”, “Fets, no paraules”.