Michael van Gerwen, més conegut com The Green Machine, és, sens dubte, el gran hereu de Phil The Power Taylor davant la diana. Va tornar a fer història el passat 1 de gener quan va aconseguir imposar-se a a l’escocès Gary Anderson a la final del campionat del món, en el tradicional certamen celebrat a Londres. Va obtenir el seu tercer títol de campió del món en un torneig, aquest de 2018, que passarà a la història per la pudor de pets. Res ha d’estranyar en un esport que va néixer als pubs i que es disputa en pavellons davant milers de persones que bramen i beuen cervesa de la mateixa manera. Una festassa que segueixen més de dos milions de persones per televisió al Regne Unit i que en països com Alemanya i especialment Holanda és tot un esdeveniment cada cap d’any.

El calb holandès amb pinta de Shrek va jugar la final contra Anderson, un dels més grans, que també buscava el seu tercer títol, i que per arribar a la diana decisiva va eliminar en els vuitens Wesley Harms, jove holandès que després de la partida el va acusar d’haver boicotejat els llançaments... a pets. “Necessitaré dues nits per oblidar aquesta pudor”, va dir després de caure derrotat.

“Jo no menteixo mai sobre els pets que faig, i si els faig, ho dic sempre”, li va respondre l’escocès, certament famós en el circuit per caganer, que va afegir després del joc: “Ja ho vaig dir en el seu dia, una vegada em vaig cagar a sobre en fer un pet, és una cosa que em passa pels nervis. Així que si el noi creu que he tirat un pet durant la partida s’equivoca al 100%. Juro pels meus fills que aquesta vegada no va ser culpa meva. Un cop va passar i ho vaig admetre. No mentiré sobre fer pets a l’escenari a aquestes alçades de la meva trajectòria professional”, va dir el que anomenen escocès volador, però que ben bé podrien anomenar el caganer escocès. Anderson va reconèixer que, en efecte, també va notar la mala olor cada vegada que s’acostava a la diana a recollir els seus dards. Allò feia pudor de mort i va dir: “Jo pensava que era ell qui s’havia alleujat, però no vaig dir res perquè a hores d’ara entenc que aquestes coses poden passar.” Com veuen, el seu en la competició és pur codi. I finalment va convenir: “Jo, la veritat, si conegués qui va fer el pet, el portaria al metge, perquè alguna cosa li passa, està malalt: allò feia una pudor fatal.”

Com no podia ser d’una altra manera, els responsables del torneig van buscar culpables del que va passar en la partida. Així Barry Hearn, el president de la Professional Darts Corporation, l’home que va treure la competició dels pubs i l’ha convertit en un dels directes televisius més seguits de la TV a Anglaterra i un tema que mou milers de centenars de lliures en patrocinadors, va convenir: “Alguna cosa fa pudor en aquest assumpte, és cert.” Ell, com molts altres, va ensumar el jutge de diana, un tal Russ Brady: “De fet, és sospitós perquè estava a distància de pet dels fets”, va dir perspicaç el Tebas dels dards.

A la final no hi va haver pets, només l’explosió de talent de Michael van Gerwen, que no va donar opció a Anderson i va prendre el relleu de Rob Cross, àlies Voltage, que fa només un any, amb només 27 anys, es va imposar a Phil Taylor (The Power), de qui diuen que era una cosa semblant a una mofeta. The Power és Déu, l’home que més diners ha guanyat llançant al doble 20, vencedor en vuit tornejos consecutius (entre 1995 i el 2002) i sis vegades millor jugador de l’any per a la PDC (2006, 2008, 2009, 2010, 2011 i 2012), un tipus que va arribar a ingressar més de tres milions d’euros des de 2010 fins 2016, al qui contemplen 16 títols de campió del món i a qui sempre van apuntar rumors petaners. “No diré qui va ser el que més pets feia, però tots sabem qui va ser el més gran també a pets”, va dir Anderson, sense donar noms.

En qualsevol cas, si cal parlar de pets històrics a Anglaterra, almenys en el món de l’esport, cal mirar al billar i ... aquesta història val més que la deixem per la setmana que ve, que això comença a fer pudor.