Hi va haver un temps en què a les taules de snooker, al més alt nivell, es bevia i es fumava. En aquells temps, el canadenc William Alexander Werbeniuk va ser tota una llegenda. Potser ho segueix sent. Anomenat Big Bill pel contorn de la seva panxa, va ser un bon jugador, quatre vegades finalista en el campionat del món i semifinalista del campionat del Regne Unit. Va arribar a ser el número 8 en el rànquing mundial la temporada 1983-84, quan va guanyar el campionat anglès Steve Davis, i se’l recorda per imaginatiu amb el tac a la mà.

 Nascut el 14 de gener de 1947 a Winnipeg (Canadà), era net d’un emigrant ucraïnès que es va dedicar al noble art de tallar arbres. El seu pare va canviar aviat la destral per la pistola per guanyar-se la vida de manera més emocionant; va cometre robatoris a mà armada, es va dedicar al tràfic de drogues i va practicar tot tipus d’estafes des del Pop’s Billiards de la Logan Avenue on exercia de cap de la banda i on el seu fill va començar a ficar boles en el forat.

En la seva adolescència, Bill es va guanyar la vida amb el tac i les boles en partides clandestines pels EUA al costat del seu compatriota Cliff Thorburn se suposa que arreglant partides, fins que va fer el salt a Anglaterra. Això sí, sempre amb una cervesa sota la taula. Bé, una és un dir.

Werbeniuk no començava mai la partida amb menys de sis pintes i, glop a glop, acabava el dia amb un consum que arribava, segons els seus propis càlculs, entre 40 i 50 pintes al dia. El tipus es va escudar en el fet que els metges li havien recomanat consumir alcohol per contrarestar una tremolor congènita (sic). Normal, ningú desobeeix un consell del doctor. Convidar-lo a una ronda sortia car. En una partida contra John Spencer a Austràlia es va beure 76 llaunes de cervesa, i el dia que va tombar Eddie Sinclair després de 42 pintes, Werbeniuk va dir: “Me’n vaig al bar ara per prendre una beguda adequada”, per si se li posava malament. Després de 28 pintes de cervesa i 16 whiskys en el transcurs d’11 primes durant una eterna partida contra Nigel Bond, que va perdre, es va beure una ampolla de whisky al bar, segons va dir per “ofegar les penes”.

“No puc jugar al billar sense beure”, va resumir una vegada. Igual, si no ho hagués dit, podríem haver-ho sospitat. També prenia tranquil·litzants. No s’hauria pogut saber.

L’incident més recordat de la carrera del gran Bill remet a un partit televisat contra Dennis Taylor en el Torneig per Equips. Werbeniuk va intentar estirar-se sobre la taula, però a causa de la seva gran panxa no era fàcil treure el cap al balcó del tapet, així que se li van rebentar els pantalons per la rereguarda. El soroll, que bé va semblar un pet, va ressonar entre el públic, que va esclatar en riallades. Werbeniuk s’ho va prendre amb bon humor i va preguntar: “Qui ha fet això?” insinuant en el seu gest que, efectivament, algú havia fet un pet.

 Steve Davis encara el recorda preguntant “qui ha fet això”, però afegeix: “Bill era un competidor molt més difícil del que la majoria de les persones li atribuïen, però aquell va ser un dels millors moments de la història de l’snooker.”

Finalment, va ser sancionat per consum de tranquil·litzants, exactament propranolol, quan va ser prohibit per l’International Olympic. Werbeniuk va insistir que l’utilitzava només per recomanació, però va ser multat i sancionat de totes maneres. Va fer un breu retorn, però va perdre 10-1 contra Nigel Bond en el seu últim partit professional a les tandes preliminars dels campionats del món de 1990. Després va dir: “He begut 24 pintes de cervesa, vuit vodkes dobles i encara no estic borratxo.”

Va tornar a Vancouver, on va viure amb la seva mare i el seu germà. Va acabar vivint de la beneficència i va morir després d’un any internat, sis dies després de complir 56 anys, a l’hospital Ridge Meadows, a Vancouver. “Massa jove”, va dir el seu vell amic Thorburn. No li faltava raó.