José Baxter juga a l’Oldham, League One. Va estar a punt de deixar el futbol per consum d’èxtasi i cocaïna, però sap que la vida et dona una segona oportunitat si ets bon tipus i tens un amic. I ell és un bon tipus que un dia va conèixer la glòria de la Premier i d’Europa, “el nou Rooney”, van dir-li, i que ara només somia amb somriure i jugar cada diumenge.

Ray Hall, cap del planter de l’Everton, va dir un dia de Baxter que era fins i tot millor que Rooney als setze anys; ell els va criar a tots dos. Amb quinze anys José va superar el rècord internacional de gols de Kluivert i els de Rooney, Rush i Owen en les inferiors d’Anglaterra. Va debutar a l’Everton amb setze anys i 191 dies, l’agost del 2008, per convertir-se en el jugador sènior més jove en la història de la Premier, el dia que va debutar a Goodison Park contra el Blackburn. Però després de massa partits amb el filial o a la banqueta, al final de la temporada 2011/2012, va veure arribar Fellaini, Arteta, Saha i quan David Moyes el va cridar a l’oficina per oferir-li dos anys de contracte, els va rebutjar. “Sabia que no jugaria, tenia vint anys i després de catorze anys a l’Everton, me’n vaig anar.”

Va jugar-se-la, va baixar dues categories i va fitxar pel Tranmere, el tercer equip de Liverpool. Va guanyar l’aposta, va jugar bé, va fer gols i va cridar-lo l’Oldham. Va fer una temporada excepcional i va fitxar pel Sheffield United, amb el qual va arribar a Wembley, a una semifinal de la FA Cup. Tot anava bé, fins que va donar positiu en un control rutinari dels de Bramall Lane: MDMA, èxtasi. Mesos després, cocaïna en un de la FA; conseqüència: dotze mesos de sanció. “Recordo que era al Marks & Spencer a Sheffield. Una senyora se’m va acostar i em va dir que havia hagut de dir al seu fill que el seu jugador favorit havia estat molt dolent. Això em va matar!” Va tornar a la riba del Merseyside i es va entrenar amb amics del barri al gimnàs Rotunda ABC, on creuava guants amb Gallagher, ja retirat. “No tenir equip va ser un infern. La meva mare entrava a casa, em preguntava si estava bé i jo mentia. «Sí!”» Grunyia. Responia amb monosíl·labs. Estava frustrat i ho descarregava amb les persones equivocades”, va reconèixer. “Només volia tornar a jugar, l’únic que havia fet, però era allà, assegut els dissabtes mirant els partits a la tele. El meu amic Cracker, Michael McNally, em va ajudar i no només em va entrenar físicament, em va animar. «Tindràs la teva oportunitat, ets massa bo per no tenir-la», em deia.”

El seu vell entrenador li va buscar una oportunitat en el Crystal Palace. L’acord amb els de Selhurst Park va estar molt a prop, fins i tot va jugar cinc amistosos; el mànager, Dougie Freedman, el volia, però... els fantasmes del passat van fer enrere el president: el 2009 Baxter viatjava amb uns vells amics d’infantesa i el cotxe es va aturar a l’àrea de Kirkby, a Liverpool. La policia els va aturar de forma rutinària i al cotxe hi van trobar diners falsificats i marihuana. Van ser arrestats. No tenia res a veure amb ell, només els acompanyava a veure un vell amic que havia tingut un fill. Baxter va ser alliberat sense càrrecs, però, com havia estat “el nou Rooney”, va sortir en tots els titulars. L’Everton no va deixar-lo tirat en saber que no fitxava pel Palace. “Jo havia decidit tirar la tovallola però un dia, en un fish and chips, vaig rebre la trucada d’un número desconegut. Era Bill Kenwright, el president de l’Everton. Em va preguntar si volia tornar al club i entrenar-me amb el filial. Li vaig dir que sí, per descomptat.” A més, li va oferir un contracte. “No el podíem deixar tirat, l’Everton és alguna cosa més que un equip de futbol i ell un bon xaval.” “Era més del que podia somiar i em vaig posar a plorar sobre les patates fregides.” El 27 de gener del 2017 va tornar a l’Everton. Ara està cedit a l’Oldham. Tornar a començar.

“Només vull jugar totes les setmanes i somriure de nou.” José Baxter, que té nom espanyol perquè la seva família tenia negocis de sabates i comprava el cuir a Alacant, a una empresa propietat d’un senyor que es deia José i a la seva mare li agradava el nom, està en això, a tornar a jugar cada setmana i ser feliç.

Sap, això sí, que a la vida, si ets bon tipus, sempre hi ha algú que et donarà un cop de mà i tindràs una altra oportunitat.