El VI Nacions va començar la setmana passada; a la BBC no hi havia Bill McLaren, és clar. La veu del rugbi va deixar de narrar els partits el 2002 i va morir el 2010. Però encara avui, no hi ha dia que comenci un joc i algú amb una pinta a la mà hagi pogut oblidar el seu ritme i els seus comentaris, això que van anomenar McLarenisme, un estil de retransmetre partits que remet a preparació, talent, rapidesa, ironia i, en resum, amor al rugbi.

Frases com les que va dedicar a Johna Lomu– “no soc paleta, però si em trobo davant seu, posaré maons” o “és com tractar d’abastar una taula de billar!”, la que va dedicar a Phil Benett quan va dir que corria tant que si l’atrapaves “tens dret a demanar un desig” o la seva exclamació veient Colin Meads dient que endevinava “un granger gegant que corre amb un meló a les seves mans com si fos una llavor de carbassa”. Sentia un gran respecte pels All Blacks. Ell va posar de moda l’expressió “estaran ballant als carrers aquesta nit”, per celebrar els trys, va elogiar la capacitat d’algun mitjà d’obertura per escapar de placatges dient “aquest pot eludir tres homes en una cabina telefònica”, i es va inventar una dita: “Déu meu!, aquesta petita bola ha pujat tant que hi haurà neu quan caigui”, per elogiar un up and under. “Sincerament, no crec que hagi sentit ningú dir que no li agradava Bill com a comentarista de televisió”, va assegurar Brian Johnston, el seu company en les transmissions.

Billy, segons la seva pròpia confessió, es va enganxar al rugbi el dia que els All Blacks van jugar el 1935 a Mansfield Park, a Hawick, el poble on va néixer el 1923, i sempre ha reconegut que va impressionar-lo veure Jack Manchester, capità dels All Blacks. Va jugar de flanker però va interrompre la seva carrera per allistar-se voluntari a la Segona Guerra Mundial, on va ser segon tinent en la Royal Artillery i va lluitar en la batalla de Montecassino. De tornada, amb més seqüeles psíquiques que físiques –mai va poder oblidar el dia que va descobrir un munt de cadàvers putrefactes al pati d’una església italiana– va seguir jugant i va arribar a ser preseleccionat per al XV del card, però es va contagiar de tuberculosi –ja és mala sort!–. Dinou mesos, va estar internat, sotmès a un tractament experimental que es va administrar a cinc pacients. Es van curar dos; els altres tres van morir.

McLaren va començar transmetent partits de pin-pong durant la seva estada a l’hospital, i en sortir va començar a col·laborar en el diari local, on el va trobar la BBC, per a la qual va començar a narrar el 1953. Va acabar sent un referent periodístic, la banda sonora de 50 anys de rugbi. Sense la seva veu, l’època daurada de Gal·les –mai va amagar la seva devoció per Gareth Edwards– o el rugbi champagne dels francesos, no haurien estat el mateix. Va ser professor d’educació física i es va donar la circumstància que diversos dels seus alumnes –Renwick, Colin Deans o Tony Stanger– es van sotmetre a la seva anàlisi, sempre elogiada per imparcial, especialment quan van jugar per Escòcia el seu gendre, Alan Lawson, o el seu net, Rory Lawson, a qui va veure anotar 2 tryes contra Anglaterra el 1976: “Va ser el millor dia de la meva vida”, va dir.

Jugava a golf cada dia, sempre arribava a les transmissions amb una bossa de boles de Hawick, dolços rodons de color marró bullits en oli de menta i un fabulós, enorme i increïble full ple d’anotacions que només entenia ell i que es guarda al Museu del Rugbi. Li agradava assistir als entrenaments dels equips durant la setmana, perquè sostenia que aquí es valorava millor la qualitat dels jugadors, però a poc a poc les coses van anar canviant, fins que una setmana els australians li van negar l’accés. Li va doldre a ell i al rugbi.

Va ser just abans del seu retir, el 2002. El 2000, Bill i Bette, la dona amb la qual va compartir la seva vida des que la va conèixer, l’any 1947, van perdre la seva filla Janie per culpa d’un maleït càncer. El preocupava no estar al seu costat quan ella morís, però Janie el va enviar a la cabina de transmissió. “T’espero”, li va dir. I ell va obeir, és clar. No la va tornar a veure amb vida.

“El rugbi li ha de donar les gràcies per tot el que va fer per nosaltres”, va dir Jonathan Davies en parlar d’ell. El 2001, la IRBA el va incloure en el Hall of Fame.

Per sempre, la seva veu anirà lligada a una pilota que va baixar plena de neu, a un tipus que eludeix tres rivals en una cabina de telèfon i a un try per ballar tota la nit. I a una pinta davant del televisor escoltant la seva veu.