Opinió

Thompson mata la bestiola i salva el Rochdale

“He empès el cos al límit. I ja no puc més”, va dir Joe Thompson, migcampista del Rochdale, abans d’anunciar que deixava el futbol, el passat 5 de febrer. Se’n va com un guanyador, després de vèncer dues vegades la bestiola. Als 29 anys, després de 261 partits i 26 gols, el deixa, penja les botes i ho fa com un guanyador. Exhaust, però amb la sensació que ha guanyat el partit més important de la seva vida. “Ara toca ajudar els altres com m’han ajudat a mi”, diu. He superat el desafiament més gran de la meva vida. La meva ment és més forta que mai, però el tractament ha estat tan intens durant els últims sis anys que ja no puc complir amb les exigències del joc professional”, va justificar quan va comparèixer davant els mitjans per advertir que no tornarà als camps. “És una inspiració per a nosaltres”, va dir David Filtcroft, que va ser entrenador del Bury.

A Thompson li van diagnosticar per primera vegada càncer, versió síndrome de Hodgkin, mentre jugava al Tranmere Rovers el 2013. La síndrome de Hodgkin és un tipus de bestiola que afecta una part del sistema immunitari anomenat sistema limfàtic. En un any, va ser donat d’alta.

Nascut el 5 de març de 1989 a Bath, de nen va veure com el seu pare abusava físicament i verbalment de la seva mare –quan no era a la presó per tràfic de drogues–, a la qual van diagnosticar bipolaritat crònica, quan Thompson tenia 8 anys, va assistir a l’atropellament del seu germà menor. Es va salvar de miracle. La família va emigrar a Manchester quan ell va entrar a l’acadèmia del United, on va coincidir amb Drinkwater entre d’altres, però poc abans de fer els 16 no li van renovar la beca. Tot i així, va seguir buscant el seu somni. Va jugar en el Thompson i després del seu primer diagnòstic i de rebre la primera alta, es va posar en forma al Tranmere, el Bury, el Wrexham, el Southport, el Carlise fins a tornar al Rochdale, on es va assentar, fins que va tornar la bestiola i, amb ella, una baixada anímica important.

Amb una vida com la seva, sorprèn la seva capacitat per haver arribat fins aquí. Però un dia, en un hospital, esperant una radiografia, va trobar el camí. “Estava al costat d’un home a qui no coneixia. Vam parlar i em va explicar que estava a l’atur, no tenia família i havia esperat tres hores una ambulància per arribar fins a l’hospital perquè no tenia transport. En aquell moment vaig pensar en totes les persones que em donaven suport, en la meva mare quan em frega l’esquena, en la meva dona que es preocupava perquè no menjava, en la meva filla Lula, en els missatges que m’enviaven els amics o gent com Guardiola o Pochettino, als qui no conec. En la gent que em donava el seu suport al club. I vaig pensar que no podia permetre que el meu germà portés el meu taüt a l’església. I vaig saber que havia de lluitar, que no tenia excuses.”

Per això, va demanar la pilota, i va reptar el càncer de nou. Sotmès a un trasplantament de cèl·lules mare i a un tractament de quimioteràpia, va regatejar la bestiola i va tornar a jugar. L’últim dia de la temporada passada, al Crown Oil Arena, a vint minuts del final, amb el partit empatat a zero, Keith Hill, l’entrenador del Rochdale, va mirar a la banqueta. Necessitaven un gol contra el Charlton per quedar-se a la League One i va enviar Thompson al camp. En un gest de complicitat magnífic a la història, va marcar el gol. “Vaig entrar al paradís”, va dir.

Thompson va lluitar, va derrotar la bestiola i va salvar el Rochdale. I ara se’n va.

(Com guanyaràs tu, Nandín).

El ‘pub’ de la setmana THE CLINK 3 CHEPSTOW ST, M1 5FW MANCHESTER
Un bon lloc per esmorzar, berenar o prendre un cafè. Lloc tranquil i còmode, el porten exrecluses, perquè ofereix una oportunitat a dones en complir condemna. Recomano encaridament la visita.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.