El nom de Joe Mercer va estar unit al del futbol anglès durant 43 anys abans que una cançó dedicada a ell comencés a retrunyir a The Kippax, la mítica graderia de Main Road, el vell camp del barri de Moss Side. Va ser un bon lateral, primer de l’Everton, amb el qual va guanyar el títol el 1939, abans de participar en la Segona Guerra Mundial. Després el va guanyar com a capità de l’Arsenal, els anys 1948 i 1953, equip per al qual va jugar 275 partits, i va ser triat futbolista de l’any el 1950. Després de retirar-se, va muntar un negoci de verdures i va exercir de periodista, però no va trigar a tornar al futbol, primer com a entrenador del Sheffield United, i després a la banqueta de l’Aston Villa, on va construir els Mercer Minors, els quals va portar a aconseguir el títol (i l’ascens) a segona, el 1960, i la copa de la Lliga del 1961.

Va ser acomiadat el juliol de 1964 després de tornar de l’any sabàtic que es va veure obligat a prendre’s després de patir una crisi nerviosa. Ni el seu metge ni la seva esposa, Norha, el van convèncer perquè tornés a la botiga, i el 1965 va arribar a Manchester per vestir-se de blau.

Ara que Guardiola acaba de guanyar un altre títol, la seva memòria emergeix. Mercer va aconseguir amb el City el títol de segona divisió el 1966 –qui diu que només valen els de primera?–, el campionat de primera el 1968, la copa FA el 1969, la copa de la Lliga del 1970 i la recopa el 1970. Avui continua sent una llegenda, l’entrenador més llorejat de la història del City. I per sobre de tot, va passar a la història del club perquè va ser ell qui va ajuntar Collin Bell, Lee i Summerbee i va canviar el bast estil de l’equip. “Va haver d’arribar Pep Guardiola, perquè amb els Silva i De Bruyne es tornés a veure una cosa semblant”, reconeixen a Manchester.

De fet, si la graderia principal de l’Etihad no porta el seu nom és perquè es diu Bell Stand, que en argot significa “el capoll de la titola”. Quan el club va obrir la votació entre els aficionats i va sumar els vots, va descobrir que li havien colat. Havia guanyat Collin Bell, la llegenda, però la majoria dels suports arribaven de seguidors d’altres clubs a manera de broma. Ho van intentar tirar enrere, però la família del mític migcampista va protestar, i així es va quedar. El camí a l’estadi sí que porta el nom de l’entrenador i dos mosaics de Mark Kennedy, un famós artista local, el recorden. En un, somriu aixecant el trofeu de la lliga. L’altre és la versió d’una famosa fotografia. Està d’esquena a Maine Road mirant a la graderia The Kippax, on li van cantar, amb la melodia d’Auld Lang Syne, una vella cançó de comiat escocès: “The Stretford End va cridar en veu alta: És el final de vostès, Sky Blues. Joe Mercer va venir. Vam jugar el joc. Vam ser a Rotherham United, vam guanyar 1-0 i vam tornar a la One Division. Vam guanyar la lliga, vam guanyar la copa, també hem estat a Europa. I quan tornem a guanyar la lliga et cantarem aquesta cançó: City, City, City.”

“El futbol és un gran joc. Es tracta de gols, i jugar a l’atac, d’extrem a extrem. No hi ha res de dolent en el joc; hi ha molts problemes amb els mànagers, amb els jugadors, els presidents i els mitjans de comunicació. Però el futbol ha estat molt amable amb mi, i realment no puc queixar-me”, va dir un dia.

Joe Mercer, que va ingressar al Saló de la Fama del Futbol Anglès al Museu Nacional de Futbol el 4 de juliol del 2009, també va ser seleccionador, després que els anglesos fossin eliminats pel camí del mundial de 1974. Només va estar set partits en el càrrec i només en va perdre un.

La seva neta, Susan, recorda que de nena viatjava amb el seu avi als partits de la recopa i que Summerbee li llegia contes a l’avió. Segurament, per coses com aquesta, el City és el City.

I ara, encara que ja no juguen a Main Road, a l’Etihad continuen cantant a Joe Mercer.