A Bryony Frost, de petita, la va cuidar Notsy, un ruc. No era mala idea si es creix entre els cavalls que criava el teu pare. Aquella bestiola era tan intel·ligent que, arribada l’hora del berenar, s’acostava a la nena perquè prengués la seva llet amb galetes. I amb el temps, com que la granja estava una mica aïllada, no va trobar millor amic per als seus jocs que un poni, amb el qual inventava aventures per aquells camps de Buckfastleigh, Devonshire. Bryony es creia més cavall que nena i s’enganxava ferradures a les bambes per ficar-se en el paper dels seus jocs. Quan va néixer, el 12 d’abril de 1995, Jimmy, el seu pare, ja havia guanyat el Grand National muntant Little Polveir. Va ser l’any 1989 i van pagar aquella victòria 28-1. Estava escrit que aquella nena amb ànima d’equí faria història.

Fa només un parell de setmanes, Bryony Frost es va convertir en la primera dona a guanyar una cursa de primer grau en el Festival de Cheltenham. Són cinc dies continus de carreres amb els premis més alts del circuit britànic, que han estat comparats per The Times amb els Jocs Olímpics de les carreres de cavalls. Frost va guanyar a cavall de Frodon, un castrat irlandès de 7 anys que munta des del desembre del 2017. Vestida de blau escapulat, va sortir la primera i va galopar al capdavant durant les 2 milles i 166 iardes de la Ryanard Casi. Hi va haver un moment que un parell de cavalls van amenaçar el seu lideratge. Llavors va sentir que el seu cavall li demanava un esforç: “Deia: «No perdrem ara, no?» I el vaig acompanyar fins a la meta. Déu meu, just quan ens avançaven, quan un altre cavall s’hagués rendit, ell em va agafar les mans i em va dir: «No t’atreveixis a rendir-te. Vull això més que tu. Ara anem, on ets?” I ella li va fer cas. “Quan galopem junts sento que els nostres cors van compassats”, diu en parlar del seu cavall, al qual anomena Pegàs.

Bryony, que és la primera ambaixadora oficial del Jockey Club des de la seva fundació el 1750, és una autèntic ídol per a milions d’estudiants a Anglaterra. Treballa dur: s’aixeca a l’alba, li agrada treballar amb el seu entrenador, Paul Nicholls, i fa els seus propis exercicis al gimnàs. I més enllà de la seva agenda de competició, que l’ocupa no menys de 50.000 milles per any, amb uns beneficis que en l’últim any superen el milió de lliures, és una de les dones més reclamades del panorama esportiu d’Anglaterra, ja sigui en col·legis o centres relacionats amb la defensa dels drets de les dones.

“Oh, ella és encantadora”, diu la cronista Clare Balding quan se li pregunta. “Una veritable explosió d’entusiasme, talent i treball dur que té la rara habilitat de compartir l’alegria de muntar a cavall. Ella és la clau perquè les carreres siguin part de la conversa esportiva nacional de nou.”

El seu èxit en la carrera de Cheltenham ha tingut una gran transcendència. “No en vaig ser conscient. Era feliç per haver guanyat i de veure Frodon tan content. No tenia idea que jo era la primera dona a fer el que havia fet; només me’n vaig adonar quan algú ho va dir quan estava rebent el trofeu.” De fet, la presència de dones a les quadres és, històricament, molt comuna, ja sigui com a propietàries o cuidadores i, d’un temps ençà, galopant amb els millors cavalls. Però guanyar mai és fàcil.

El millor va arribar camí de casa: “Tornava amb tota la meva família i ens vam aturar a Gloucester Services. Vaig menjar una hamburguesa i una Coca-Cola. ¡Una dieta d’esportistes d’elit! Les hamburgueses són molt bones, allà, i vam tenir una gran conversa.” Al dia següent van arribar millors notícies: “Res és perfecte fins que saps que el cavall està bé. Vaig enviar un missatge a Clifford Baker, el cap general del pati, i va respondre: “Perfecte, feliç com tu vols.” I un record inesborrable: “Després de la cursa, Frodon estava eufòric. Va passar al seu costat un company de quadra, Modus, i el meu Pegàs va xisclar i es va sacsejar. Estava al cim del món. Feliç com jo.”