Coutinho: espavilar o marxar

Fa 31 anys, Johan Cruyff va deci­dir can­viar el com del Barça. Entre d’altres coses, la seva experiència com a fut­bo­lista de la casa va ser deci­siva per res­pon­dre’s les pre­gun­tes que es feia el bar­ce­lo­nisme. Com era pos­si­ble que un dels clubs més pode­ro­sos del món, sem­pre amb estre­lles mun­di­als, fos “més que un club” en tots els aspec­tes excepte en el fut­bolístic« Cruyff va can­viar la història: de 2 Reco­pes i 3 copes de Fires en 87 edi­ci­ons, a 5 copes d’Europa, 2 Reco­pes, 3 mun­di­als i 5 Super­co­pes, en 31. A no aparèixer per les fases finals, a ser-hi sem­pre. De gua­nyar 10 lli­gues –en 60 anys– a gua­nyar-ne 15 –en 29.

Però no només son estadísti­ques. Pot­ser, fins i tot, el gran orgull del bar­ce­lo­nisme ha estat la manera tri­ada, aquest com, únic i exclu­siu, cre­a­tiu, talentós, ambiciós. El Barça de Cruyff va can­viar la men­ta­li­tat de la seva gent, històrica­ment pes­si­mista, fins a fer-la sen­tir la més afor­tu­nada de totes. La inèrcia de tot allò és tan potent que amb Guar­di­ola (la subli­mació de la idea) i Luis Enri­que hi va haver tri­plet i amb Val­verde, pot­ser. Cadascú amb els seus mati­sos i, cer­ta­ment, cada cop més allu­nyat de la idea ori­gi­nal, però amb essències inne­go­ci­a­bles, sobre­tot pels matei­xos juga­dors. En aquest sen­tit, fa ver­go­nyeta escol­tar certa crítica que exi­geix can­vis que, sens dubte, por­ten el club allà on era abans de 1988. O aque­lla altra que fa de l’anècdota –per exem­ple, la importància d’un juga­dor físic en un par­tit deter­mi­nat– una teo­ria. A aquesta crítica, amant dels resul­tats, l’ani­maríem que es mirés els números.

El que també ha pro­vo­cat la meto­do­lo­gia cruyf­fista és un canvi de dis­po­sició dels juga­dors res­pecte de la seva pro­fessió. És allò que sem­pre deia l’holandès: “El fut­bol és un esport que es juga amb el cap i en què es fan ser­vir els peus.” Pen­sar ràpid per jugar ràpid. El talent indi­vi­dual al ser­vei d’un interès col·lec­tiu. Córrer o atu­rar-se. Dri­blar o pas­sar. Peu o espai. Atu­rar la pilota o dei­xar-la córrer. Estar ben col·locat. Ser agres­siu. Atre­vir-se. Con­cep­tes clau per gua­nyar segons en cada acció. Una fórmula que s’apre­nia des de nen i que ha pro­vo­cat un resul­tat increïble. Lamen­ta­ble­ment, una fórmula que està virant i que veu­rem on deixa el Barça d’aquí a uns anys.

Aquesta idea, però, ha dei­xat en evidència alguns fut­bo­lis­tes que no s’han adap­tat al mètode o a can­viar el seu rol en l’equip. O a totes dues coses. I aquí ens atu­rem per par­lar de Phi­lippe Cou­tinho. Tot i ser un juga­dor ben dotat i, fins i tot, després d’haver entrat amb bon peu en l’equip, ha cai­gut en el pit­jor dels esce­na­ris: la pèrdua de con­fiança en les pròpies facul­tats. En l’uni­vers Barça, Cou­tinho s’ha ado­nat que no sap jugar d’inte­rior (sobre­tot sense pilota) i que fer de davan­ter, par­tint gai­rebé sem­pre des de la posició d’atu­rat, és molt com­pli­cat. I tam­poc ha entès que, com que Messi s’ho menja tot, la seva missió és omplir o bui­dar els espais en funció dels movi­ments del 10. I en això, amb perdó, no hi te res a veure si ha estat el fit­xatge més car de la història del Barça. Estem par­lant d’intel·ligència fut­bolística. D’entesa del joc. De saber estar. La rea­li­tat és dura per a ell. Després de 41 par­tits i el 62,32% dels minuts (d’aquesta tem­po­rada), si s’ha d’ata­car, Dembélé li ha pas­sat a davant; i si s’ha de con­tro­lar, Val­verde pre­fe­reix Arturo Vidal. A la tem­po­rada encara li que­den 16 par­tits, però el futur ja s’està nego­ci­ant a can Barça. De Jong, De Ligt, un late­ral esquerre, qui sap si Jovic... I Cou­tinho«