Algú va dir que Manchester és la ciutat on la gent va creure un dia que les taules s’havien fet per ballar. Això passa en els seus bars des que el Kun va cridar “no shot, Vincent, no shot” i el capità la va clavar per l’escaire un dilluns a la nit, a l’Etihad, contra el Leicester. Després d’aquell xut, el City va quedar pendent de guanyar un partit per repetir títol de la Premier i d’un altre per guanyar la FA Cup. Va guanyar al Brighton i va golejar al Watford, i dilluns passat els carrers del centre de la ciutat, des de la plaça St. Peters fins a la catedral, van ser una marea blava. N’hi ha que segueixen amb ressaca. A l’equip de Guardiola li diuen els Fourmidables.

En la festa, encapçala da per l’autocar de les noies, que també van guanyar un títol aquest any, Guardiola es va passar el camí assegut en el tercer autocar amb una gorra de Pep, una de clàssica, de color blau, de quadres escocesos. Era la primera vegada que la feia servir, però als habituals de l’Etihad ens recordava algú. I ja a l’escenari, Pep ens va treure de dubtes, explicant que aquesta gorra era de Bernard Halford i que la portava aquell dia en memòria i en honor seus. Perquè Bernard Halford, Mr Manchester City, també hi va ser present el dia que el club va celebrar els quatre títols, el dia que van celebrar ser Fourmidables.

“A Manchester, quan arribes al món, ets vermell o blau. Jo vaig néixer blau”, va dir un dia Halford . “A l’escola era dur; un dia guanyàvem un títol i l’endemà baixàvem de categoria”, em va explicar aquell mateix matí. Bernard Halford, fill d’un treballador de la Cotton Mills, una fàbrica de cotó que va ser un referent al barri d’Ancoats, ara convertida en apartaments, va jugar a rugbi en l’Oldham, d’on procedia, i on està enterrat des de fa un parell de mesos. Amb ells va començar a treballar de secretari, i allà va exercir durant set anys.

Però Harry sempre va tenir ànima sky blue. No oblida la primera vegada que va trepitjar l’estadi de Maine Road –on estava situat el vell estadi citizen– agafat de la mà del seu tiet Harry. Tenia vuit anys i van guanyar al Portsmouth.

Durant els més de 40 anys que va treballar per al City –hi va arribar el 1972–, va conèixer 29 entrenadors i sis propietaris, cinc descensos i cinc promocions, va seguir l’equip a tercera i el va veure celebrar tres títols de la Premier, la recopa del 1970, i tres copes més. En aquests anys, només s’havia perdut un partit, a l’estadi del Dortmund; hauria viatjat amb l’equip, però va morir la seva sogra i no va voler deixar sola la seva esposa, la mare dels seus quatre fills. Quan hi va començar a treballar eren 40 empleats; quan es va jubilar, més de 500.

Pep mai va treballar amb Harry. Va deixar el seu lloc a Marc Boixasa quan Guardiola va arribar a Manchester. Però sempre va saber d’ell i el va tractar amb respecte i afecte, perquè sabia que gent com ell donen sentit a un club. De fet, és l’única persona que ha aixecat una FA Cup a Wembley sense ser futbolista o entrenador. “Aquell dia va ser el més feliç de la meva vida”, assegurava. Va ser l’any 2011. El club va haver de negociar amb la federació anglesa, que finalment va acceptar. Al coll hi portava una bufanda vermella i negra, la mateixa amb què havia vist guanyar quan era jove al Manchester City la recopa.

Era un gran home, un home de família i molt divertit: “Tenia un gran sentit de l’humor i recordo moltes nits en què era l’ànima de la festa”, va dir la seva vídua en el funeral. Bernard Halford va morir el 26 de març d’aquest mateix any a Manchester. Aquell cap de setmana, el City va jugar al camp del Fulham. La graderia on els seguidors blaus van seguir el partit estava plena de bufandes vermelles i negres.

Vincent Kompany va recollir la FA Cup dissabte passat amb una bufanda vermella i negra i portant-la al coll va viure la rua. Era la de Bernard Halford, l’ànima del City. Com Pep, Kompany també va retre homenatge en la festa a l’ànima del City.

Bernard Halford, sempre present.