Els petits plaers del Km 0
El dissabte 18 de maig del 2019 quedarà desat en la retina de milers d’aficionats de l’Espanyol. El RCDE Stadium va viure la seva primera tarda de glòria. Un dia per no oblidar i per explicar als nets. “Jo vaig ser allà”, diran els prop de 27.000 aficionats que es van congregar a l’estadi. La comunió final, amb tots els seguidors abraçant els seus ídols, és una imatge icònica i memòria sentimental blanc-i-blava. Molts encara no han paït aquell clímax d’alegria inexplicable. És la millor escenografia per impulsar una campanya de socis. La felicitat esportiva de molts aficionats es va viure aquella tarda de dissabte. Són els petits plaers que et dona la vida i que es degusten intensament en equips terrenals com per exemple l’Espanyol. Un glop d’alegria majúscula que torna a situar el club blanc-i-blau entre els grans de la lliga. Un guió perfecte, per la dificultat de classificar-se per a Europa, en un gir del destí i a contracorrent. Un passaport cap al vell continent i amb actors d’ADN periquito. Aquell detall encara fa més gran aquesta petita heroïcitat blanc-i-blava. L’Espanyol no té els diners ni els mitjans grandiloqüents d’altres entitats, però ha articulat un projecte amb les essències que tenia dins de la casa. Futbolistes com ara Melendo, David López, Marc Roca, Javi López o Darder, fets a la Ciutat Esportiva Dani Jarque, fan més pròxim aquest projecte que ha tingut Joan Francesc Ferrer Rubi com a arquitecte, un entrenador de la casa. Això dona proximitat a la fita aconseguida i la dota d’un llenguatge propi i amb un grau d’identitat definitori. A vegades no cal buscar fórmules estranyes o barroquismes estrafolaris per arribar a l’èxit, sinó confiar en el producte local. Aquell de Km 0: sense pesticides, natural i conreat amb amor.
L’Espanyol feia molt anys, massa temps, de travessia del desert. Un camí sense cap objectiu concret, més enllà de romandre a primera, que il·luminés una via carregada de contratemps. Una fotografia en gris per a una entitat que ha de viure en color. L’Espanyol és un club gran però necessita fer passos decidits per créixer socialment i esportivament. Aquests dos vessant van junts i, casualitat o no, la classificació per a Europa, després de 12 anys sense anar-hi, pot ser el detonant perfecte per assentar les bases que s’han construït. L’Espanyol té un pla. Anirà més ràpid o més lent, però ara sembla que hi ha un full de ruta clar i diàfan sobre el qual edificar el present i el futur immediat. El gran triomf del club és haver aconseguit trencar aquesta atonia amb gent del planter. Producte casolà, slow food, que s’ha anat conreant durant anys per donar, al final, el millor fruit. I fer-ho amb una inversió en fitxatges menor respecte a les dues anteriors temporades. L’Espanyol ha maximitzat el valor de la plantilla i, de retruc, també ha sortit al mercat exterior per emportar-se la pólvora gallega de Borja Iglesias; l’amor a primera vista de la fletxa xinesa Wu Lei o la percussió rítmica amb tocs caribenys de Roberto Rosales. Producte casolà amb un assortit exterior per acabar de cuinar un plat amb una dolçor inimaginable fa només uns mesos i la demostració que l’Espanyol mai ha de perdre de vista el seu planter com la font clau de la seva essència. Les arrels mai fallen i sempre hi són quan fan falta. Una lliçó de present, però també de futur per quan tornin a trucar a la porta els dubtes i les incerteses.