opinió
Rubi i el somriure trencat
La possibilitat que Joan Francesc Ferrer ’Rubi’ acabi marxant al Betis ha estat un torpede que ha fet saltar pels aires la felicitat de tot l’espanyolisme. Aquest moviment ha trencat l’estabilitat emocional de l’afició i, per extensió, de tot el club blanc-i-blau. L’Espanyol, des de les més altes institucions, ha defensat al llarg del present curs el tècnic de Vilassar de Mar i dins del club, un dels seus grans defensors, ha estat Òscar Perarnau. Una relació professional que anava més enllà per l’amistat entre tots dos. La felicitat majúscula del dissabte 18 de maig tenia el segell de Rubi. Un tècnic que porta l’Espanyol al cor i on molts aficionats es sentien identificats. Perarnau i Rufete el veien com un tècnic a llarg termini i ara tenia el caramel de jugar a Europa amb el club del seu cor. El maresmenc ha anat més enllà d’un entrenador a l’ús però l’oferta del Betis, que li triplica el sou que percep com a blanc-i-blau i amb un contracte a tres anys, ha empès al tècnic a escoltar els cants de sirena d’Heliopolis. Rubi és un professional i té tot el dret a fer-ho. Qui no ho faria? Segurament en qualsevol club això seria més fàcil de pair però la representativitat i la implicació emocional que té el maresmenc amb l’Espanyol fa molt dolorosa aquesta més que probable marxa pels fons i la forma. El somriure s’ha trencat i ha quedat una trista ganyota. Només et faran mal els que t’estimen i Rubi és (o era) una persona apreciada per gran part dels aficionats i pels directius que, en públic i en privat, han defensat la seva gestió. Però arribat a aquest punt, d’escoltar ofertes alienes, amb un contracte en vigor i per tot el que representa, fa complicat que Rubi segueixi a l’Espanyol. Ha fet un pas i és difícil anar enrere i desfer-lo. En tot cas és moment per donar les gràcies a un tècnic que ha deixat al club blanc-i-blau a Europa i que ha millorat el patrimoni futbolístic