Frederick John Fred Perry va néixer al 33 de Carrington Road, a Stockport, Manchester, el 18 de maig de 1909. Fill de Samuel Perry, filador de cotó molt involucrat en el Partit Laborista, amb ell es va mudar a Londres després de la Primera Guerra Mundial. Campió del món de pingpong el 1929, el millor jugador de tennis anglès de la història va patir el rebuig de l’elitista societat local el dia que es va apuntar al que havia de ser el seu primer torneig. “A l’escola municipal de Ealing”, va respondre quan li van preguntar on estudiava. I va ser rebutjat perquè allò estava reservat per a nois que estudiaven a Eton, Marlborough o Harrow... De fet, mai el van acceptar per molt que fos el millor jugador de la història del tennis anglès. Poc va importar que liderés la victòria britànica en la copa Davis el 1933 contra França i que quatre anys consecutius portés al seu país a dominar el tennis mundial, o que guanyés 10 Majors, vuit Grand Slams i tres Wimbledon consecutius, de 1934 a 1936. El seu últim triomf, una victòria (6-1, 6-1, 6-0) sobre el baró nazi Gottfried von Cramm va durar menys de 45 minuts. És la final més ràpida del segle XX i la segona més curta de tots els temps. De fet el 1936, després del seu primer triomf sobre l’herba de Wimbledon, va sentir tants comentaris despectius en recollir el premi que va deixar la corbata que honora els guanyadors tirada al vestidor.

Fart dels seus paisans, se’n va anar a viure a Los Angeles, on va entrar en contacte amb el món del cinema. Va jugar a tennis amb Chaplin, els germans Marx o Mary Pickford, Douglas Fairbanks, David Niven o Errol Flynn, i va tenir mes núvies que cases: Marlene Dietrich, Mary Lawson, Helen Vinson, amb la qual va estar casat sis anys i a la qual va deixar per la model Sandra Breaux, amb qui només va viure un any. En 1945 va tornar a l’església del braç de Lorraine Walsh, fins que el 1952 va conèixer Barbara Riese, amb qui es va casar i va viure fins a la seva mort. Perry es va nacionalitzar estatunidenc el 1938, i el 1942 va entrar en combat en la Segona Guerra Mundial amb l’aviació dels Estats Units. Des del 1950 va escriure per al Daily Mail i va ser un respectat comentarista de la BBC. No va ser fins a 1984 que l’All England Club li va rendir honors, descobrint una estàtua a Wimbledon.

Però el seu gran llegat té més a veure amb la roba que amb la força de la seva dreta o la seva capacitat per enamorar actrius. Tot va començar el 1941, el dia que va conèixer Tibby Wegner, un tennista exiliat a Londres que feia servir una canellera per eixugar-se la suor del front. Primer van comercialitzar aquesta peça i després van llançar al mercat els jerseis que aviat es van convertir en símbol de la joventut treballadora britànica. El logo va ser idea de Wegner, en record a la corona que rebien els vencedors a la Grècia clàssica; Perry apostava per brodar un cigar, aneu a saber per què.

A principis dels seixanta, els fidels del Northern Soul, en locals llegendaris com The Twisted Wheel, les van heretar els mods, que van començar a usar-les de vius colors, i també pels Perry Boys, un moviment poc conegut fora de Manchester. D’aquí, al moviment skinhead, fins que els punks les van baixar a Londres. A partir dels noranta el britpop les va recuperar com a reacció al grounge americà. Poc abans de la seva mort, Amy Winehouse va dissenyar una meravellosa col·lecció.

Ammy va morir als 27 anys, a Londres, de sobredosi, i Fred Perry, a l’hospital Epworth, a Melbourne, Austràlia, després de trencar-se les costelles en una estúpida caiguda al bany d’un hotel. Al cap de poc temps, el seu fill va vendre l’empresa a uns japonesos. Mai vaig veure jugar Fred Perry, ni ganes, però em sobren prou samarretes a l’armari per convidar-lo a una pinta el dia que ens trobem a l’infern. L’última me la va regalar la meva amiga Lara pel meu aniversari. Un dia us en parlaré, de la Lara. Una crac. Com Fred Perry.