Bartomeu, plenipotenciari

Cal feli­ci­tar el pre­si­dent del FC Bar­ce­lona, Josep M. Bar­to­meu, per haver sepa­rat la roda de premsa de pre­sen­tació de De Jong de l’altra en què va donar expli­ca­ci­ons de la nova crisi a la direc­tiva, després de la dimissió del vice­pre­si­dent espor­tiu, Jordi Mes­tre, que havia assu­mit el càrrec el 2014, fins i tot abans de les elec­ci­ons del 2015 que van entro­nit­zar l’actual man­da­tari blau­grana. Però Mes­tre ha estat víctima de la crisi d’iden­ti­tat que viu el FC Bar­ce­lona des que, d’una manera o altra, s’ha aban­do­nat el comu­na­ment ano­me­nat ADN Barça. La crisi de la Masia n’és un exem­ple, i més reforçada per un equip espa­nyol que va acon­se­guir alçar-se amb l’euro­peu sub-21 sense cap juga­dor del Barça: la gene­ració del 1996/97 va gua­nyar el cinquè títol de la cate­go­ria basant-se en el joc posi­ci­o­nal, però sense cap repre­sen­tant actual de la plan­ti­lla blau­grana sobre la gespa. Tot un mis­satge.

Recor­da­rem Mes­tre per haver asse­gu­rat la con­tinuïtat de Ney­mar al “dos-cents per cent”. I Bar­to­meu el tin­drem com el pre­si­dent d’una junta que ha remat sem­pre con­tra cor­rent de les volun­tats del davan­ter bra­si­ler: perquè va haver de tro­bar una solució per il·lusi­o­nar la des­en­ci­sada cule­rada, perquè va haver de jugar al ritme que mar­cava l’estre­lla quan aquest es va can­sar de viure a París i de ser el bufó de l’emir. I si no, vegeu la roda de premsa que va aguan­tar estoi­ca­ment el pre­si­dent, en què Ney­mar va ser el cen­tre de l’atenció quan encara era un sim­ple rumor.

Amb la marxa de Mes­tre, el pre­si­dent assu­meix la res­pon­sa­bi­li­tat de l’àrea espor­tiva com en altres moments de la història del club. Bar­to­meu, de fet, sem­bla més còmode envol­tat de mànagers que no fent con­fiança a nous direc­tius. Pot­ser aquesta és la dinàmica de les noves mul­ti­na­ci­o­nals de l’entre­te­ni­ment que han apa­re­gut en la indústria del fut­bol: con­trac­tar figu­res geren­ci­als que apar­tin els direc­tius de les deci­si­ons estratègiques. Però ell, com un empre­sari ple­ni­po­ten­ci­ari –dels de la vella escola–, es manté al timó del vai­xell fixant el rumb en àrees trans­cen­den­tals com l’espor­tiva.

Sem­pre he pen­sat que, igual­ment com tot­hom és bo per cri­ti­car el tre­ball dels peri­o­dis­tes, també tot­hom es veu amb cor de fer la llista de la com­pra al Camp Nou. Ara a can Barça hi ha un bon gra­pat de gent que dins del club poti­neja amb la política espor­tiva sense demos­trar al soci que tenen clar el model a seguir des de fa temps: Pep Segura, Ramon Pla­nas, Éric Abi­dal i, ara, el mateix pre­si­dent. La història del fut­bol ha estat plena de pre­si­dents que han vol­gut fet el sabe­rut i s’han embar­cat en empre­ses de difícil amor­tit­zació. Joan Laporta –també va aca­bar ves­tit com el mes­sies i ballant a Luz de Gas– va arri­bar després d’un període d’infaust record per a l’afi­ci­o­nat. No vull ni recor­dar aquells noms; però ni pla­ni­fi­cació espor­tiva, ni idea de fut­bol; només noms per tapar els per­so­na­lis­mes de la pre­sidència i la mala gestió. Sor­to­sa­ment, els pro­ces­sos de presa de deci­si­ons s’han sis­te­ma­tit­zat molt des de lla­vors, quan Joan Gas­part sem­blava pre­gun­tar als àugurs cada vegada que es posava la mà a la car­tera. Però que la pre­sidència d’una ins­ti­tució com el Barça tin­gui el repte de fer qua­drar-se i il·lumi­nar els exe­cu­tius de l’àrea espor­tiva no és cap bon pre­sagi si lle­gim els lli­bres sibil·lins de l’enti­tat.