Diumenge, mentre Federer i Djokovic feien història, vuit milions d’espectadors estaven davant de la tele veient com al Lord’s Cricket Ground, la selecció anglesa aconseguia el seu primer títol mundial de criquet. Anglaterra és Anglaterra i el criquet és el criquet. Va ser una emocionant i increïble final contra Nova Zelanda. Tan increïble i emocionant que va acabar en empat: 240-240. Sempre murri, Gary Lineker, el rei del Twitter, va escriure: “Que avorrit que és el criquet!” Costa d’explicar el que va passar, per increïble i perquè crec que soc incapaç de fer-ho, però va ser inoblidable.

Els anglesos, tres vegades finalistes, el 1979, el 1987 i el 1992, comptaven per decepcions el seu pas pel mundial, fins diumenge passat, quan va acabar la ignomínia per a ells. Austràlia, cinc títols; les Índies Occidentals i l’Índia, dues vegades campions, i el Pakistan i Sri Lanka l’havien aconseguit una vegada. No van somiar cap manera mes èpica, els anglesos, d’aconseguir-ho.

“Diumenge no és un dia per fugir, és un dia per esperar”, va dir Eoin Morgan, capità dels tres lleons divendres: “És un dia per esperar el millor.” I no va poder passar res millor. “Probablement el millor partit que he vist en la meva vida, segur que el més boig”, va dir el comentarista de la televisió quan encara no havien acabat les cinquanta entrades. I és que poques coses més es poden donar en un partit de criquet, un esport complicat d’entendre i més d’explicar. Diumenge, anglesos i neozelandesos van empatar a runs, cosa mai vista a aquest nivell, i si van guanyar els locals va ser perquè van fer l’equivalent a més home runs (6).

La veritat és que el duel va tenir de tot: talent, emoció, una striper –la mare de la que va saltar en la final de la Champions a Madrid– i un heroi indiscutible: Ben Strokes. Hi va haver fins i tot polèmica, perquè els àrbitres es van equivocar en concedir sis corregudes quan n’havien de donar quatre durant una part del partit. Val a dir que en el criquet fa més de deu anys que existeix el VAR, però en aquesta jugada ningú va caure en l’errada.

La remuntada anglesa va ser espectacular fins que es van quedar sense batedors especialistes: un drama. Amb Stokes com el més semblant, ningú donava ni un duro per l’equip anglès. Necessitaven fer 36 corregudes en 21 boles. De Stokes, ja en vam parlar aquí quan, fa un any, va ser detingut per haver-se barallat als carrers de Birmingham, suposadament en tractar de defensar un grup d’homosexuals. (Sembla que va acabar sent més fals que una informació d’Eduardo Inda). El jutge li va aixecar la condemna, però no la federació. Es va perdre The Ashes (un clàssic que juguen Anglaterra i Austràlia).

Un any després ha tornat convertit en heroi, perquè va ser qui va mantenir viva Anglaterra aconseguint els últims 13 runs del seu equip. La penúltima genialitat de Stokes va ser renunciar a córrer un run, veient que el seu cop de bat quedaria en una simple correguda i hauria d’intercanviar-se amb un company incapaç d’encertar-la com caldria. Va aguantar i al següent va sumar un altre 6. Geni. En l’últim over, Anglaterra es va quedar a tan sols una correguda de sentenciar el partit, alimentant les possibilitats dels kiwis. El que va passar després va ser apoteòsic. En l’última entrada, Nova Zelanda suma un 6 en la segona bola. Només necessitaven 6 runs en quatre boles. Archer, el bowler triat pels blaus, va tirar molt bé però no va bastar, així que els de negre van arribar a les dues últimes boles buscant tres corregudes. En la penúltima bola només en van sumar una. En necessitaven dues en l’última: més que factible. Van batre per sumar quatre, però va passar una cosa increïble: la bola va arribar tan ràpida a Buttler, el tipus que es queda darrere del batedor, que tirant-se a la desesperada, va allargar el braç com si fos l’inspector Gadget, va tirar els palets i va eliminar l’últim batedor rival. Out!, Final del partit. Anglaterra 241/8 - Nova Zelanda 241. Anglaterra campiona del món.

Per cert, Ben Stokes va néixer el 4 de juny de 1991 a Christchurch… Nova Zelanda. Així és la vida.