Hi ha dones que superen de molt el que són com a esportistes, per molt que com a esportistes siguin extraordinàries, úniques, les millors. Ashleigh Elizabeth Johnson, la portera de l’equip de waterpolo dels Estats Units, n’és una. És la primera negra a jugar al més alt nivell en una piscina i ha fet gala d’això, agafant amb força aquesta bandera de la inclusió racial per trencar el tabú en un món més blanc que una ampolla de llet. I és la primera negra a guanyar una medalla en natació, perquè va ser suplent de la mítica Betsy Armstrong a Londres 2012.

Per entendre’ns, amb permís de Laura Ester (als meus ulls sempre seràs la millor, pajarito), és la millor portera del món. És un ocellet negre. No és que ho digui jo, és que acaba de ser reconeguda com a tal en el mundial de Gwanjou.

Va arribar al waterpolo un estiu, per casualitat. “La meva mare ens va apuntar a un curs de natació, a la meva germana i a mi. I ens van oferir jugar a waterpolo. Era bastant més divertit”, recorda. La seva mare és la raó que ve a justificar la tenacitat d’Ashleigh. Va tirar endavant els seus cinc fills treballant d’infermera quan el seu marit la va abandonar. La seva tenacitat és fàcil saber d’on l’ha tret. “La meva filla és dolça i obedient, a la piscina es transforma”, assegura Donna, la mare. Les seves companyes creuen que ni amb el casquet posat perd la seva bondat. Té una germana petita, Chelsea, que també juga a waterpolo, de boia. “És un exemple per a mi i per als de la meva raça”, assegura Chelsea. Adam Krikorian, el Miki Oca del waterpolo als EUA, que l’ha triat com ambaixadora del waterpolo USA, diu: “És increïble la quantitat de nenes negres que s’apunten als nostres equips per ella.”

Ayay, com la coneixen les seves companyes, és físicament extraordinària –pura fibra, 1,86 m, 81 quilos. Els seus braços, la seva inusual flexibilitat, fortalesa i rapidesa la converteixen en prototip de portera. Però destaca sobretot per la seva capacitat de reacció i intuïció. “No vaig haver d’ensenyar-li gaire res. És com Michael Jordan, sap el que passa abans que passi”, va dir d’ella Louis Nicolau, el seu primer entrenador a Princeton (NJ) on es va matricular a la universitat. Jugadora universitària de l’any el 2015, quan va aconseguir el rècord de 329 parades, amb una mitjana del 70% de trets rebutjats, té tots els rècords haguts i per haver. Entre ells el d’haver fet més de 10 parades en 16 partits. També ha jugat a Itàlia i a Grècia. Medalla d’or a Londres 2012 –amb 18 anys va ser suplent de la millor portera de tots els temps, Betsy Armstrong–, campiona del món dues vegades, dues vegades dels panamericans i dues de la copa del món, acadèmicament és una meravella. Estudia sociologia a Princeton, on està acabant una tesi doctoral sobre “com els negres són percebuts on la diversitat és una meta”. Per a ella són tan importants els estudis que a punt va estar de deixar el pla olímpic. “Els estudis són el primer. No podia anar cada dos per tres a Califòrnia a entrenar-me amb l’equip, no podia telefonar a casa i demanar 800 dòlars cada vegada que els necessitava”, diu. “Estimo el waterpolo, però necessito estudiar, haig de pensar en el futur”, va dir. I l’equip olímpic la va ajudar.

Li agrada cuinar, recorda el dia que va conèixer Obama com un dels més feliços de la seva vida; diu que Too Good at Goodbyes, de Sam Smith, és la seva cançó favorita en els karaokes i li fan por els pallassos. Cada vegada que la veig jugar em meravella i cada vegada que la sento parlar aprenc alguna cosa. “És que soc un model a seguir, i vull ser-ho. Vull que les nenes negres es fixin en mi i sàpiguen que poden aconseguir els seus somnis”, diu. Sempre ha fet cas als consells de la seva mare, que un dia li va dir que mai no deixés que la por li impedís fer una cosa.

De ser per això que fa el que fa, perquè no té por. Deu ser per això que és la millor i un exemple a seguir. Deu ser per això que ha trencat esquemes.