El 25 de juny del 2013, The Journal va titular: “Oblidin Messi, Jack Greenwell va ser qui va fer gran el Barcelona.” Nascut el 12 de setembre del 1884, fill d’un miner, el Barça li deu el joc de combinació, perquè va ser ell i no un altre qui el va imposar com a estil. Va ser el primer potenciador de talent que es va asseure a la banqueta blaugrana. El Barça li deu molt, a aquest home, que fins als 17 anys va baixar a les mines, i que a partir de llavors va viure prop d’una pilota. Es va incorporar el 1912 al Barça com a futbolista. Coneixia la ciutat, on tenia uns quants amics, inclòs Gamper, i on havia jugat amb el Crook Town, el primer equip anglès a derrotar el Barcelona, 4-2, i van empatar 1-1 i 2-2 en la seva gira catalana. Era un futbolista fi, que aviat es va guanyar fama per la seva capacitat per passar la pilota i oferir-se a la passada, una cosa que ja es valorava en l’època i que se solia practicar especialment entre futbolistes escocesos.

No va ser el primer anglès de la història del Barça –abans que ell, hi van militar Walter Wild i els germans John i William Parsons– i va deixar més empremta a la banqueta que al camp, on va jugar 88 partits i va fer 10 gols. No va tenir temps per a més. Gamper havia destituït John Barrow pel consum excessiu d’alcohol, i el seu substitut, Jack Alderson, va renunciar al càrrec. Li va tocar a Greenwell fer-se càrrec de l’equip.

N’havia de saber molt. Durant la seva gestió van sorgir Paulino Alcántara, Emili Sagi-Barba, Zamora, Josep Samitier i Platko; va introduir noves tècniques d’entrenament, més tècniques que físiques, disciplines alimentàries per als jugadors i un cert control d’hàbits també socials. Va viure dues etapes a la banqueta blaugrana: del 1913 al 1923 i del 1931 al 1933. 492 partits, amb 335 victòries i 84 derrotes. L’agost del 1923, quan va marxar a la UE Sants, deixava enrere un palmarès extraordinari, amb tres campionats d’Espanya, cinc de Catalunya i una copa dels Pirineus. Greenwell és l’entrenador que més anys ha estat a la banqueta blaugrana i el tercer en títols aconseguits, amb un total de deu, només superat per Josep Guardiola (catorze) i Johan Cruyff (onze).

Sempre amb èxits més o menys importants, però sempre deixant empremta, va entrenar la UE Sants, el CE Castelló i l’RCD Espanyol entre el 1927 i 1930. Amb els periquitos, el 1929 va fer doblet –campionat de Catalunya i campionat d’Espanya–, amb futbolistes com ara Zamora i Saprissa. També va dirigir el València, el Mallorca i l’Sporting. En esclatar la Guerra Civil, va ser rebutjat pels clubs anglesos, no va trobar feina a França i va acabar al Perú, on va dirigir l’Universitari d’Esports de Lima i la selecció, i va ser el primer entrenador no sud-americà a guanyar la copa Amèrica. Com a seleccionador, va viure un dels escàndols més grans de la història de l’olimpisme, a Berlín, quan per ordre de Hitler es va invalidar la victòria peruana contra Àustria, que classificava aquells sud-americans petits i negres per a les semifinals. El Perú i Colòmbia van abandonar els Jocs.

Treballar al Perú no li va resultar fàcil, com recorda el gran David Salinas. Perseguia els futbolistes pels bars durant les nits perquè arribessin en condicions als entrenaments. Va descobrir Teodoro Fernández Meyzán, el màxim golejador històric de tots els tornejos locals al Perú i de la selecció olímpica.

Després, ja separat, va dirigir una selecció de Colòmbia que es preparava per als Jocs Centreamericans i del Carib. Es va quedar a Bogotà, com a tècnic d’Independiente Santa Fe. Després d’un mes entrenant aquest equip, va tenir un vessament cerebral.

Va ser enterrat a les quatre de la tarda al cementiri anglès de Bogotà, amb 58 anys. El periodista Richard McColl va mirar de fotografiar la làpida sense poder localitzar-la. De la seva tomba, no se’n sap res.

(CPR, aquest paio var ser gran, gran, gran. Enorme. Fantàstic. Tu sempre deies que aquestes coses “cal explicar-les”. Doncs això. Ah, i que el teu fill no en tingui cap dubte: seguirem sense por.)