El passat 30 d’abril, el Bury va tornar a la League One, només una setmana després que el seu propietari, Steve Dale, que havia comprat el club a Stewart Day per 1 lliura el desembre del 2018, posés el cartell d’“en venda” a la porta de les oficines de Giggs Lane, el mític terreny de joc que des del 1885/86 és la casa dels shackers. Aquell dia, els 7.000 seguidors que es van acostar al camp de Manchester Road a presenciar el partit contra el Port Vale ja sabien que podria ser l’últim record de l’històric club anglès. Pocs dies després, en guanyar al Watford per 6-0, el City superava el rècord golejador del Bury en una final de la FA Cup.

Tot anava malament. Tan malament que ja llavors Joy Hart es temia el pitjor. I així ha acabat. El club està a punt de desaparèixer. Suma sis partits suspesos i avui pot ser expulsat de la lliga. I Joy fa dies que es lliga a una canonada a les portes de l’estadi per protestar per la situació del club que el seu pare va fer gran. Joy és la filla de Less Hart, àlies Mr. Bury, un home que va marcar només dos gols en els 280 partits que va jugar amb el Bury FC. Lateral dret, va ser jugador, capità, entrenador, mànager, fisioterapeuta, gerent i l’ànima de l’equip. Mort l’any 1966, durant 44 anys va servir un club on també va treballar la seva filla. La graderia sud de Giggs Lane porta el seu nom i va ser on va tractar d’encadenar-se Joy, però no la van deixar entrar al camp i ho va fer en una canonada davant les oficines. “És molt dolorós per a mi, prefereixo que el meu pare estigui mort i no ho hagi de veure”, ha dit.

Avui dia, només té vuit jugadors, motiu pel qual el club ha suspès els seus sis primers partits de lliga i ha estat expulsat de la copa de la Lliga. Stephen Dawson, un d’aquests jugadors, va tenir la setmana passada una tremenda disputa amb Dale en un programa de ràdio –Talksport– quan li va recordar que la seva família “està a punt de perdre-ho tot”. “Mentalment, suportar aquesta situació és difícil; financerament, ha estat horrible”, va dir. L’extrem Harry Bunn hi va afegir: “La meva dona espera un fill al febrer, així que tot és molt difícil. No puc entendre com un club de futbol de 134 anys pot estar a uns dies de retirar-se.”

Norman Smurthwaite, expropietari del Port Vale, va fer una oferta per quedar-se el club, però al propietari li va semblar poc. La culpa de la situació és de l’especulació. Els seus dos últims propietaris són constructors i van fer servir el club per avalar préstecs per fer pisos. El cas és que es deu més d’un milió de lliures als futbolistes i gairebé tres als creditors. L’Ajuntament de Bury està disposat a col·laborar, però l’últim propietari no ven el club si no obté beneficis. O sigui, l’arruïna i ara hi vol guanyar diners. Un galtes.

El Bury Football Club va ser fundat el 24 d’abril de 1885 quan Aiden Arrowsmith, que havia organitzat dos partits entre els Bury Wesleyans i els Bury Unitarians al Waggon & Horses Hotel i el White Horse Hotel va decidir ajuntar-los. El sobrenom del club, The Shakers, es va fer servir per primera vegada en la final de la copa Lancashire de 1892 contra l’Everton. Abans del partit, J.T. Ingham, gerent del club, va entrar al vestidor i va dir: “Els sacsejarem!, som els shakers.” Va ser triat per formar part de la Lliga de Futbol el 1894. En la seva primera temporada, 1894/95, van guanyar la Segona Divisió, el seu únic títol, a més de dues FA Cup, aconseguides el 1900 i el 1903, i dos títols de la League One (1961 i 1997). Bury és una ciutat al nord del gran Manchester on estan censades 61.000 persones.

El més gran del Bury FC és la història de la seva mascota, que va començar a animar l’equip el 1997. Robbie the Bobby, es deia. Estava inspirada en un policia de dibuixos animats i se li n’anava tant l’olla que els àrbitres la van expulsar del camp tres vegades per mal comportament. Va desaparèixer el 2001 i va ser castigada per la Premier. Ara, el club està a punt de morir i Joy està destrossada. En breu, el Bury només sobreviurà al cor dels qui van aprendre a estimar-lo. Com la filla de Mr. Bury.