La set­mana pas­sada, Scott Dux­bury, el pre­si­dent del Watd­ford, va anun­ciar el comiat de Javi Gra­cia i el seu equip com a res­pon­sa­bles de l’equip, en una de les deci­si­ons més estúpides que un pugui recor­dar. El que ha fet el navarrès en l’equip del nord de Lon­dres té un mèrit increïble, final de la FA Cup inclosa, tre­ba­llant, a més, en cir­cumstàncies bas­tant adver­ses. Però així de cares estan les ban­que­tes a Angla­terra; l’equip va últim després de les qua­tre pri­me­res jor­na­des de lliga, i la paciència ja no exis­teix en la Pre­mier.

Pen­sant en els Hor­nets em va venir a la memòria el nom de l’escocès George Reilly (14 de setem­bre de 1957), que va jugar en el Corby Town, el Nort­hamp­ton Town, el Cam­bridge Uni­ted, el Wat­ford, el New­castle Uni­ted i el West Bromwich Albion, i que va unir el seu nom al de la història dels abe­llots amb una rema­tada de cap que el 1984 va supo­sar una final de la FA Cup, i que anys després, gai­rebé li costa una ore­lla. Un gol que l’unirà de per vida a Elton John gràcies a uns ous fer­rats amb can­sa­lada.

Reilly va acon­se­guir el gol del Wat­ford con­tra el Ply­mouth Argyle en la semi­fi­nal de la FA Cup de 1984, dis­pu­tada al Villa Park i va jugar en la final de la FA Cup de 1984, que els ver­mell i negres van per­dre (2-0) amb l’Ever­ton. Gai­rebé 20 anys després, aquell gol en la semi­fi­nal el va por­tar a l’hos­pi­tal. Tenia 43 anys i tre­ba­llava de paleta. No feia gaire que aca­bava de tor­nar d’Holanda i Ale­ma­nya, on es va gua­nyar la vida molt de temps pujant a les bas­ti­des. En això estava, tre­ba­llant en una obra a Corby, quan, de cop, un com­pany de feina se li va aba­lançar. En la bara­lla, van caure a terra. Lla­vors, el seu ata­cant li va arren­car una ore­lla d’una mos­se­gada, i abans d’aixe­car-se del terra, li va expli­car el perquè: “Ply­mouth”, li va dir a l’altra ore­lla, a manera d’expli­cació. És clar que hi ha gols que duren tota una vida. “No em puc creure que algú hagi tin­gut rancúnia durant tant de temps”, va dir Reilly. “Sé que la gent té una lle­ial­tat forta, però això s’està por­tant una mica massa lluny.”

Pit­jor ho va pas­sar sor­tint una nit d’un pub. Es va veure embo­li­cat en una altra bara­lla, i aquesta vegada gai­rebé no ho explica: “Em van cla­var un gani­vet al pit, per una pol­zada i mitja no em van per­fo­rar el cor. Vaig tenir una experiència mor­tal. Durant uns cinc segons em vaig veure a mi mateix, des de dalt, esti­rat a terra enmig d’un bas­sal de sang. Només pen­sava que els meus fills eren massa petits per que­dar-se sense pare.”

Reilly ja no pot tre­ba­llar a causa que fa uns anys li va ser diagnos­ti­cat Alz­hei­mer –segu­ra­ment de tant rema­tar de cap– i sobre­viu gràcies a la Jeff Astle Foun­da­tion, de la qual ja par­la­rem un altre dia, perquè s’ho mereix.

Però tot i la malal­tia, no obli­darà mai la nit del gol con­tra el Ply­mouth. Va ser llarga i intensa. De tor­nada a Lon­dres, amb el seu com­pany d’equip i de selecció Mo Johns­ton, va aca­bar al Blon­die’s, un local pro­pi­e­tat de George Best al cor de la capi­tal. Allà fes­te­java també Elton John, lla­vors pro­pi­e­tari i pre­si­dent dels Hor­nets, amb un grup d’amics, entre ells la can­tant Kiki Dee, que va ser la pri­mera dona del Regne Unit que va sig­nar amb Tamla Records de Motown i que va gra­var la cèlebre Don ’t Go Bre­aking My Heart amb Elton John, un tema que va encapçalar les llis­tes del Regne Unit i els Estats Units.

Aque­lla nit de maig de 1984, George Reilly va aca­bar cui­nant ous fer­rats amb can­sa­lada per a Elton John i Kiki Dee. I quan ho recorda, ho explica orgullós.