La setmana passada, Scott Duxbury, el president del Watdford, va anunciar el comiat de Javi Gracia i el seu equip com a responsables de l’equip, en una de les decisions més estúpides que un pugui recordar. El que ha fet el navarrès en l’equip del nord de Londres té un mèrit increïble, final de la FA Cup inclosa, treballant, a més, en circumstàncies bastant adverses. Però així de cares estan les banquetes a Anglaterra; l’equip va últim després de les quatre primeres jornades de lliga, i la paciència ja no existeix en la Premier.

Pensant en els Hornets em va venir a la memòria el nom de l’escocès George Reilly (14 de setembre de 1957), que va jugar en el Corby Town, el Northampton Town, el Cambridge United, el Watford, el Newcastle United i el West Bromwich Albion, i que va unir el seu nom al de la història dels abellots amb una rematada de cap que el 1984 va suposar una final de la FA Cup, i que anys després, gairebé li costa una orella. Un gol que l’unirà de per vida a Elton John gràcies a uns ous ferrats amb cansalada.

Reilly va aconseguir el gol del Watford contra el Plymouth Argyle en la semifinal de la FA Cup de 1984, disputada al Villa Park i va jugar en la final de la FA Cup de 1984, que els vermell i negres van perdre (2-0) amb l’Everton. Gairebé 20 anys després, aquell gol en la semifinal el va portar a l’hospital. Tenia 43 anys i treballava de paleta. No feia gaire que acabava de tornar d’Holanda i Alemanya, on es va guanyar la vida molt de temps pujant a les bastides. En això estava, treballant en una obra a Corby, quan, de cop, un company de feina se li va abalançar. En la baralla, van caure a terra. Llavors, el seu atacant li va arrencar una orella d’una mossegada, i abans d’aixecar-se del terra, li va explicar el perquè: “Plymouth”, li va dir a l’altra orella, a manera d’explicació. És clar que hi ha gols que duren tota una vida. “No em puc creure que algú hagi tingut rancúnia durant tant de temps”, va dir Reilly. “Sé que la gent té una lleialtat forta, però això s’està portant una mica massa lluny.”

Pitjor ho va passar sortint una nit d’un pub. Es va veure embolicat en una altra baralla, i aquesta vegada gairebé no ho explica: “Em van clavar un ganivet al pit, per una polzada i mitja no em van perforar el cor. Vaig tenir una experiència mortal. Durant uns cinc segons em vaig veure a mi mateix, des de dalt, estirat a terra enmig d’un bassal de sang. Només pensava que els meus fills eren massa petits per quedar-se sense pare.”

Reilly ja no pot treballar a causa que fa uns anys li va ser diagnosticat Alzheimer –segurament de tant rematar de cap– i sobreviu gràcies a la Jeff Astle Foundation, de la qual ja parlarem un altre dia, perquè s’ho mereix.

Però tot i la malaltia, no oblidarà mai la nit del gol contra el Plymouth. Va ser llarga i intensa. De tornada a Londres, amb el seu company d’equip i de selecció Mo Johnston, va acabar al Blondie’s, un local propietat de George Best al cor de la capital. Allà festejava també Elton John, llavors propietari i president dels Hornets, amb un grup d’amics, entre ells la cantant Kiki Dee, que va ser la primera dona del Regne Unit que va signar amb Tamla Records de Motown i que va gravar la cèlebre Don ’t Go Breaking My Heart amb Elton John, un tema que va encapçalar les llistes del Regne Unit i els Estats Units.

Aquella nit de maig de 1984, George Reilly va acabar cuinant ous ferrats amb cansalada per a Elton John i Kiki Dee. I quan ho recorda, ho explica orgullós.