A Johann Jua­nito Mueh­legg li van con­ce­dir el pas­sa­port espa­nyol a la velo­ci­tat de la llum... i va tor­nar a ser ale­many amb la mateixa pressa quan va donar posi­tiu a Salt Lake City. D’acord, era ciu­tadà de la Unió Euro­pea i aquesta con­dició agi­lita els tràmits, però la raó de fons no era aquesta.

El motiu autèntic era el mateix que ha fet que fins a 94 espor­tis­tes hagin estat naci­o­na­lit­zats per decret (natu­ra­lit­zats) per interès naci­o­nal. Talant Dui­xebàev, Nina Jiva­nevskaia, Andrei Txèpkin, Glory Alo­zie, Sasa Djord­je­vic, Josep­hine Onya, Ayad Lam­das­sem, Arpad Ster­bik, Siar­hei Rutenka, Sancho Lyttle, Serge Ibaka, Astou Ndour, Laszlo Nagy, Ili­ass Fifa... fins a arri­bar a Ansu Fati, l’últim cas. Espa­nyols de pri­mera que han obtin­gut un pri­vi­legi abso­lu­ta­ment dis­cre­ci­o­nal perquè, per ells matei­xos o gràcies a la seva apor­tació a un equip, les expec­ta­ti­ves de meda­lles espa­nyo­les com­pen­sa­ven de sobres la dis­cri­mi­nació. “Quan con­cor­rin cir­cumstàncies excep­ci­o­nals”, diu la llei que ho regula. Som al cap del car­rer.

El por­tal Civio.​es va publi­car abans de l’estiu un estudi que ofe­ria con­clu­si­ons pre­o­cu­pants –l’Estat espa­nyol naci­o­na­litza per decret qua­tre vega­des més espor­tis­tes que científics– basats en unes dades con­clo­ents: des del 1994 fins aquell moment s’havien ator­gat 92 car­tes de natu­ra­lesa a espor­tis­tes –l’última, a Ansu Fati, és la 94a–, amb 20 atle­tes i 11 juga­dors de bàsquet com a esports més bene­fi­ci­ats. El grup d’espor­tis­tes és el més nombrós, a davant del món de la cul­tura (70), polítics i diplomàtics (51) i altres sec­tors, fins a arri­bar a 373.

Naci­o­na­litza el PP i ho fa el PSOE, i a tots dos se’ls veu igual­ment el llautó. El 1999, un any abans dels Jocs de Syd­ney, cinc espor­tis­tes van ser naci­o­na­lit­zats i el 2000 (massa tard ja per ser olímpics), cap. I la pràctica ha anat a més. D’escàndol majúscul és la dada de l’any preolímpic 2015 (14 natu­ra­lit­zats, 13 d’esports olímpics), men­tre que el 2016 (Jocs de Rio) només se’n va con­ce­dir una. Les casu­a­li­tats, com els mira­cles...

Rere el vagó de pri­mera ve el de segona. Per posar només dos exem­ples, Adel Mec­haal i Ibra­him Ezzay­douni –entre­vis­tat dimarts pas­sat a L’Espor­tiu– han obtin­gut el pas­sa­port espa­nyol però no for­men part de la llista de 95. Per què? Doncs perquè no van poder sor­tir del llarg i des­es­pe­rant cir­cuit ordi­nari de naci­o­na­lit­zació del Minis­teri de Justícia. No podien ofe­rir meda­lles –o ja hi havia qui les garan­tia– i han hagut d’acre­di­tar deu anys de residència per ini­ciar la petició –sumem-hi alguns anys més de tràmits–, bona con­ducta i inte­gració. Requi­sits que se sua­vit­zen molt –dos anys de residència– si pro­vens d’Ibe­roamèrica. La madre patria encara remena la cua.

També hi ha espa­nyols de ter­cera. Són els fills de nou­vin­guts, mai­nada que vol fer esport i que, com a con­seqüència de les san­ci­ons de la FIFA al Barça el 2014, en una apli­cació diabòlica de la nor­ma­tiva d’ins­cripció de menors, no tenen accés a una fitxa fede­ra­tiva i es que­den sense un dels fac­tors de soci­a­lit­zació i d’inte­gració més eficaços. Perquè dema­nar-los que s’entre­nin si no poden jugar no és sinó una dis­cri­mi­nació tan igno­mi­ni­osa que exi­geix una revisió imme­di­ata de la norma que la sus­tenta. Cinc anys després, no ha pas­sat res.