El futbol li deu molt a Preston, més del que us penseu. Li deu, sense anar gaire lluny, un dels equips fundadors de la lliga anglesa, el primer equip de noies veritablement potent de la història, el primer museu dedicat a aquest esport, o Bill Shankly. Li deu, per exemple, que fessin un home David Beckham, quan el United el va cedir durant una temporada. I per sempre, l’equip local, el Preston North End (no entraré a fer la broma que es fa a Anglaterra referent al seu sobrenom usant la fonètica que remet a la part superior del penis) serà sempre honorat pel fet de ser el primer equip que va guanyar la lliga sense perdre ni un partit (la temporada 1888/89 va aconseguir 18 victòries i només quatre empats) i el 1938, el doblet. I encara que és cert que no puja a la primera divisió des de 1961, al Preston North End se li continua mantenint un respecte jugui on jugui.

Però, per sobre de tot, el futbol deu a Preston la figura de Tom Finney, àlies el lampista, un dels jugadors més importants d’Anglaterra, segons ha estat acceptat oficialment per la federació anglesa i segons li reconeixen aquells que algun dia el van veure jugar. La contribució al futbol d’aquest home va ser considerada “incommensurable” per Bobby Charlton, i Mike Summerbee continua dient que és “el millor davanter” que ha vist en la seva vida, admetent que sempre va ser el seu autèntic ídol. Bill Shankly va dir d’ell que era “el més gran”, i va afegir: “Tom Finney hauria estat fantàstic en qualsevol equip, en qualsevol partit i a qualsevol edat... fins i tot si hagués portat un abric.” I Sir Stanley Mathews va arribar a comparar el seu talent amb el de Di Stefano i Pelé.

De fet, Finney, Shankly, Beattie i Mutch van jugar junts en el Preston North End, formant un equip de llegenda que ningú a l’illa oblida malgrat que fos un futbol de ràdio i diari, on les jugades s’explicaven més que es veien.

A Finney, a Preston, a més de per la grada que li van dedicar a l’estadi on el City va guanyar dimarts passat la primera eliminatòria de la Carabao Cup –1 a 0, gol de Sterling– se’l recorda perquè ha arreglat les cuines i banys de mitja població. No en va, des de després de la guerra va regentar una de les més pròsperes empreses de lampisteria de la zona. Per això sempre va ser “el lampista”, mentre golejava allà on fos.

Finney va signar per l’equip de la localitat on va néixer el 5 d’abril de 1922 el 1937, quan tenia 15 anys, i allà va jugar 14 temporades, un total de 569 partits, en els quals va marcar 187 gols, i fins al dia d’avui el màxim golejador del club en tota la seva història. No va jugar més per la guerra. El van cridar a files amb el Royal Blinded Corps en el 42, i va lluitar a les ordres de Montgomery a Egipte. Més tard, a Itàlia, va estar a l’ofensiva final en la batalla de l’Argenta Gap l’abril de 1945 com a conductor de tancs Stuart amb el 8è de Llançadors. L’excedència local al nord d’Àfrica li va permetre jugar en equips de l’exèrcit contra equips de l’exèrcit rival, i en una ocasió va jugar contra el que més tard seria actor Omar Shariff.

En tornar de la guerra, va tornar a Preston i a jugar a futbol. I 28 dies després de la seva primera aparició en la lliga, amb 24 anys i veterà de guerra, Finney va debutar a Belfast amb Anglaterra contra Irlanda del Nord, i va marcar un gol. Va guanyar Anglaterra 7-2. Finney sempre va dir: “Va ser el dia més feliç de la meva vida com a futbolista.” Va sumar 76 internacionalitats, va marcar 30 gols en 13 anys, en els quals va sumar 51 victòries.

Va morir d’Alzheimer el dia dels enamorats del 2014, a Preston, on ningú l’oblida, ion una estàtua el recorda a l’entrada del camp, inspirada en una icònica foto feta el 1956 al camp de Stamford Bridge, absolutament inundat per la pluja , que va esdevenir la Sports Photograph of the Year i que durant molts anys va presidir la que va ser l’entrada del Museu del Futbol, ara a Manchester.

Allà hi havia el lampista, allà continua Tom Finney, un dels més grans.