Fundat com el Thames Ironwarkers, els Hammers, el West Ham des de fa 119 anys, va abandonar Boleyn Ground el 2016 i des de llavors juga en l’Olímpic de Londres. Res és el mateix però, tractant de mitificar un estadi amb ànima d’atletes convertit en camp de futbol, l’any passat va dedicar una de les graderies a William Bonds, el futbolista que més vegades va defensar la seva samarreta, un dels seus quatre mites, al costat de Bobby Moore (el 6, el seu número, va ser retirat de l’equip), Geoff Hurst i Martin Peters, els tres jugadors que van defensar l’equip d’Anglaterra que es va proclamar campió del món el 1966. Hi ha un cinquè, Dylan Tombide, que va fitxar amb 15 anys pel West Ham, i una vegada va ser convocat pel primer equip en un partit de Premier contra el Sunderland, el maig del 2001. Poc després va ser diagnosticat d’un càncer, el va superar i va tornar als entrenaments i a disputar un partit, de la Capital One Cup, contra el Wigan, sis minuts, el 2012. Poc després va recaure i va morir el 18 d’abril de 2014, als 20 anys. El club va retirar el dorsal amb el qual va jugar contra el Wigan, el 38.

William Billy Bonds va jugar 799 partits, més que cap altre futbolista en la història del West Ham, des que el maig de 1967 va ser traspassat pel Charlton per 50.000 lliures. Mentre esperava si feia carrera en el Charlton, el seu pare, com a bon obrer de l’East London, el va obligar a aprendre un ofici, i l’entrenador de les inferiors del Charlton el va col·locar com a instal·lador i torner a Stones Engineering. “Va ser horrible. Era avorrit, anava al bany una dotzena de vegades al dia només per fugir d’allà, però vaig aprendre el que és la vida real. Va fer que m’adonés que aquesta és la vida de veritat, és el manteniment de la gent.”

Quan va fitxar pel West Ham va començar a jugar com a lateral, al costat de Bobby Moore (1958-1974), i posteriorment va passar al centre del camp, per decisió de Ron Greenwood. Durant 20 anys es va deixar la vida per l’equip, convertint-se en ídol del club, va guanyar el Hammer of the Year al jugador de l’any el 1971, 1974, 1975 i 1987 i el maig del 2013 va ser premiat pel club per la seva trajectòria; el 1988 va ser nomenat Membre de l’Ordre de l’Imperi Britànic per Sa Majestat.

Va poder anar-se’n a la Xina i fitxar pel Manchester United. També va poder anar als Estats Units a la fi dels anys setanta. Sempre es va quedar en el West Ham. “Era més important per als meus fills que fossin feliços a l’escola, la meva esposa era feliç on érem i jo sentia que no estaria millor en cap altre equip, això va ser tot.” Li va importar poc baixar a segona i perdre finals de copa. Sempre es va quedar en el West Ham, on va sumar 799 aparicions en 21 temporades, jugant el seu últim partit l’abril de 1988 amb 41 anys i 226 dies. També va dirigir el club durant quatre anys.

El 6 de febrer del 2019 es va anunciar que la graderia est de l’Estadi Olímpic de Londres portaria el seu nom i el 2 de març, contra el Newcastle, la van inaugurar. “Llegenda del West Ham? Suposo que sí, però això no depèn de mi”, va dir. “Sé que els fanàtics de West Ham em van ajudar a això. No els subestimo i t’asseguro que penso en el meu pare, Arthur. Quan em vaig convertir en futbolista i em vaig fer una mica famós. Jo el veia marxar a treballar amb la vella escala a la seva espatlla. Orgullós com un cavall de carreres”, va recordar Bonds el dia de la inauguració de la seva graderia al camp dels Hammers.

Bonds, que tenia fama de bon ballarí, va representar en dues ocasions Anglaterra en la categoria sub-23, però mai va arribar a ser internacional absolut amb la selecció anglesa.