Jeremiah Jerry Shea va néixer a Gal·les, a Newport, i va morir a Gal·les, a Newport, després de defensar quatre vegades la samarreta vermella de la selecció de rugbi del seu país. En va tenir prou per guanyar-se un lloc en la història del rugbi. El Jerry és per sempre més el primer home que va aconseguir un full house; és a dir, un assaig, la posterior conversió, un drop i un cop de càstig en el mateix partit. És a dir, va puntuar de les quatre maneres possibles en un sol joc. I ho va fer contra Anglaterra. Si el Jerry no és un mite, poc li falta i faríem bé de no oblidar-ho, ara que es disputa el Mundial de Rugbi del Japó.

Nascut el 12 d’agost del 1892, com a molts la primera gran guerra va frenar-li la carrera, però va tenir més bona sort que els més de 40.000 gal·lesos que van deixar la vida a las trinxeres europees. En tornar va jugar, sempre de centre, al Newport i després amb els Pill Harriers. I aviat va ser escollit per defensar la samarreta del drac. També se’l recorda com un bon nedador i boxejador professional, del pes welter.

Va debutar amb la samarreta del drac el 21 de abril del 1919, contra el New Zeland Army a Swansea i es va convertir en el jugador 297 a vestir de vermell. L’any següent va jugar dos partits del Quatre Nacions, contra Anglaterra i Escòcia: el 17 de gener del 1920, a Swansea, va aconseguir el primer full home.

Shea va obrir el marcador en la primera part amb un gol de penal contra el vent; a falta de vint minuts per acabar el partir va encadenar un try sota pals, que transforma sense dificultat i va tancar el marcador amb un drop, per arrodonir un 19-5. La gesta del full home, de les quatre puntuacions en un sol joc, va ser mantinguda fins que Lewis Jones el va emular trenta anys després quan va anar de gira amb els Lions Britànics contra Austràlia.

Aquell mateix any quasi no el deixen jugar contra Escòcia, el 5 de febrer, ja que la Scottish Rugby Union el va considerar professional… de la boxa. La premsa local va donar la cara pel de Newport i el partit es va jugar amb victòria d’Escòcia per 9-5. L’últim partit de Shea amb Gal·les el va jugar contra Anglaterra el 15 de gener del 1921. Es desconeix si hauria aconseguit més gorres, ja que el 1921 va fitxar pel Wigan per 700 lliures I es va passar al professionalisme.

Com a boxejador va guanyar 54 combats (23 per KO), en va perdre 9 (4 per KO) i va fer nul en 7. Va debutar amb els guants el 18 de gener del 1916 contra Twiggy Davies a The Park Hall, a Newport (nul). Tot i que mai va lluitar per un cinturó important, va enfrontar-se a diversos boxejadors, i els va vèncer, de notable fama durant la seva carrera professional, que va durar nou anys, com ara Frank Moody, el campió britànic i de la Commonwealth, amb qui va empatar una vegada i el va derrotar en una altra; Ted Kid Lewis, un excampió mundial del Welterweight al qual va vèncer el 1920; el futur campió europeu Rene deVos, i el futur campió britànic de pes pesat Gipsy Daniels, a qui també va tombar. El seu últim combat va ser el 17 de novembre del 1924, quan es va enfrontar a l’excampió de pes pesat, Johnny Basham. Guanyant per punts.

Shea va morir sobtadament als 54 anys a Newport, el juny del 1947, pocs dies després que traspassés, també sense previ avís, el seu amic i antic company d’equip Ernie Hammett.

No ha estat mai reconegut com a membre del Hall of Fame, però jo acostumo a aixecar la pinta en memòria seva, encara que només sigui per aquell dia que va fer de tot als anglesos.