Avui, a 1/4 de 3 hora local, Gal·les juga contra Itàlia; Escòcia visita Dublin, i, demà, el crunch: a París, França-Anglaterra a les 4 de la tarda. Senyores i senyors, comença el Sis Nacions, de manera que toca parlar de rugbi perquè som al febrer i el Vell Continent es torna a convertir en una ametlla. I si parlem de rugbi, parlem del Richmond FC, pura essència viva del meló a Anglaterra, pura tradició i respecte absolut al joc basant-se en el que anomenen The Richmonds’s Way, bàsicament la idea de “proporcionar un ambient inspirador en el qual una cultura d’ambició promogui l’excel·lència, el gaudi i l’amistat del rugbi”.

Un club amb més essència que títols, que ni falta que li fan per ser una de les entitats referencials del país, un equip on han jugat campions del món, capitans de Sud-Àfrica –Skinstad, per exemple– i dels Estats Units –Hartman–, lords i ministres, escriptors, periodistes i, per descomptat, els més grans borratxos que es recorden (diuen que una de les millors experiències que es recorden és un tercer temps al bar de les seves instal·lacions). De tot plegat, en poden presumir, i no ho fan, tot i que certament s’ocupen d’honorar el joc i els seus valors. Però de veritat, no com Bartomeu al Barça, siguem seriosos.

Fundat el 1861, és el segon club més antic d’Anglaterra, té l’honor d’haver jugat el primer partit del món entre clubs (1864) contra el Blackheath, equip del sud-oest de Londres contra el qual disputa des d’aleshores un partit commemoratiu. Quan han coincidit tots dos en la mateixa categoria, s’han enfrontat tres cops. Però, de fet, és amb el London Scotish contra qui manté la rivalitat més encesa. Hi comparteix camp, el Richmond Athletic Ground, des del 1889. Durant una curta etapa, quan el 1996 es va professionalitzar pels aires de grandesa de l’home que el va comprar –Ashley Lewett, un multimilionari amb residència a Mònaco– es va traslladar a Reading, al Madjeski Stadium, on també juga el Reading FC de futbol, però normalment ha compartit estadi amb els escocesos de Londres.

El Richmond FC és un dels vuit clubs fundadors de la RFU (1871). El 1878 va jugar el primer partit amb llum artificial i el 1905 es va enfrontar als All Black quan van fer la primera gira per Anglaterra. A més, té l’honor d’haver inaugurat l’estadi de Twickenham el 1909. Avui té equip masculí i femení, i en les categories inferiors per duplicat.

El club va tenir molts de problemes quan va caure en la bancarrota per culpa del professionalisme i va ser degradat a les categories locals més baixes. Però es va recuperar perquè va abraçar l’essència de l’amateurisme i això va atreure bons jugadors –com els esmentats– i altres que, tot i estar en el cim esportiu, feien un pas al costat per estudiar carreres. Així va pujar categories de manera increïble, des del Hearts & Midelsex (Level9) al London 1 (Level 4) de manera continuada, amb un rècord històric de 83 victòries consecutives.

Entre els personatges que es distingeixen per una ben guanyada fama d’estrafolaris defensors del rugbi, n’hi ha prou d’assenyalar el seu actual president, John Heaton, tot un personatge. Nascut a Wigan, sempre va jugar a rugbi en equips del nord, on va estudiar i treballar fins que, el 1983 i a 29 anys, es va convertir en secretari de la companyia The Tote –més coneguda com “la mainadera”, l’empresa d’apostes de cavalls més gran d’Anglaterra, propietària de 60 hipòdroms, que va arribar a presidir. Aquell any va començar a jugar amb el Richmond FC, on se n’hi va estar quatre fins que es va haver de retirar per culpa d’un placatge que li va trencar tres costelles amb els Heavis (veterans). Després de diverses peripècies empresarials, avui dia és president de Scotbet, la cadena més gran d’establiments d’apostes d’Escòcia. També va jugar amb l’equip de rugbi de les càmeres dels Lords i els Comuns i va guanyar tres copes del món parlamentàries. És amic íntim del director de rugbi del club, Peter Bulless, amb qui va viure un sonat comiat de solter. Hi ha qui diu que quan es troben a la seu del club, les pintes cauen com les fulles a la tardor. Com ha de ser, què collons. És rugbi. I és el camí de Richmond.