Ahir havia de ser la data del retrobament d'un equip i la seva afició, després de tres mesos –sí, una quarta part de l'any– arrabassats del club que els paga, per unes federacions que no paguen res a canvi. Doncs tampoc. Ens haurem d'esperar a la tornada per veure els referents de l'equip vestits amb la seva autèntica samarreta. Ha arribat un punt que ens ho hauríem de fer mirar tots plegats, començant pels clubs més perjudicats, començant pel Barça. No hi ha cap empresa del món que pagui els seus treballadors més qualificats tot l'any i, sistemàticament, els hagi de prestar en comissió de serveis tres mesos sense cobrar-ne ni un euro i havent-se de pagar l'assegurança per si es posa malalt. Si es posen d'acord, els clubs tenen la paella pel mànec, per molt que els dinosaures de les federacions, de la FIFA i la UEFA ens vulguin fer creure el contrari.

Amb tot, ahir podria haver estat la data del retrobament, però no ho va ser perquè Guardiola va voler ser –i havia de ser-ho– conseqüent. Si no s'ha entrenat no es pot jugar, perquè ni s'està en forma ni és just amb qui sí que s'ha posat a treballar. Tornem allà mateix: el problema sempre és de Guardiola. No convoca els campions per si es lesionen, perquè estaven de vacances. Però a Del Bosque li era igual i encara té la barra de suggerir, amb aquell aire de chusquero que tragina l'home, que la culpa és d'en Pep per no haver-los escurçat unilateralment les vacances. En aquest afer els clubs tenen més poder del que exerceixen. La federació espanyola és la que fa el negoci amb la supercopa, venent drets de televisió de dos partits, i per això es nega sempre a jugar-la a partit únic, tot i tenir una lliga de 20 equips que obliga a forçar el calendari. Acabat d'arribar, Rosell no es vol fer malveure a Madrid, però haver deixat caure una amenaça de no presentar-se ahir a Sevilla hauria estat un cop d'autoritat.

Podia passar que el resultat no fos òptim perquè les diferències de preparació entre tots dos equips era abismal. A estones, però, ahir el Barça va saber jugar i sense vuit campions del món. Ja és un indici perquè al cap i a la fi, si s'arriba lluny en la copa i en la Champions, el recurs dels nois de Luis Enrique serà habitual a poc que lesions i sancions estiguin en la mitjana estadística. Per tant, val més habituar Sergi Gómez, Muniesa, Romeu, Sergi Roberto, Bartra... al rigor i l'exigència del primer nivell.

I així va ser. Guardiola va situar Sergi Gómez i Oriol Romeu en llocs de màxima responsabilitat, aquells en els quals un error, un dubte o una mala col·locació costa car. I a la porteria, Miño. En la primera part tots van ser resolutius, uns elements més de la xarxa, fiables com el primer. Si l'objectiu era que cada peça interpretés les obligacions de la seva posició i no rebre gols esperant que l'empenta inicial del Sevilla es matisés, es pot dir que es va complir amb escreix perquè, a més, Maxwell va fer orfebreria fina i Ibra va posar la punta de la bota per avançar el Barça i complicar encara més les coses al tècnic a l'hora de parlar (o no parlar) del suec.

Amb el gol, el duel va ser un altre, però és que, donades les circumstàncies i quedant com queden 90 minuts més, l'horitzó era idíl·lic. El Barça no només va ordenar-se; va tocar, va pressionar i va ser prou verinós perquè el Sevilla no es pogués despreocupar. Però en la segona meitat va perdre un punt de control, sobretot a partir dels canvis i, sobretot, va permetre que el Sevilla cregués que podia obtenir un resultat millor que el 1-1. La falta de continuïtat és un dels elements propis de la pretemporada i a aquestes altures d'agost, si algun equip està en pretemporada és el Barça. Si algun equip tenia un onze a les antípodes del teòric és el Barça. Si algun equip va curt de preparació és el Barça i no el Sevilla, que fa dies que prepara la prèvia de la Champions. Aquí és on es va trobar a faltar ofici, perquè si en algun context li agrada moure's el Sevilla quan s'apel·la a l'heroica, als atributs de cintura cap avall. Anant amunt i avall sense pausa. El 2-1 continuava sense ser un mal resultat, però el 3-1 ja era un càstig excessiu i un resultat molt més exigent pensant en la tornada, però, a les mans de Guardiola i per trobar-li la part positiva, una eina per al creixement accelerat dels joves.