Ahir havia de ser la data del retro­ba­ment d'un equip i la seva afició, després de tres mesos –sí, una quarta part de l'any– arra­bas­sats del club que els paga, per unes fede­ra­ci­ons que no paguen res a canvi. Doncs tam­poc. Ens hau­rem d'espe­rar a la tor­nada per veure els refe­rents de l'equip ves­tits amb la seva autèntica samar­reta. Ha arri­bat un punt que ens ho hauríem de fer mirar tots ple­gats, començant pels clubs més per­ju­di­cats, començant pel Barça. No hi ha cap empresa del món que pagui els seus tre­ba­lla­dors més qua­li­fi­cats tot l'any i, sis­temàtica­ment, els hagi de pres­tar en comissió de ser­veis tres mesos sense cobrar-ne ni un euro i havent-se de pagar l'asse­gu­rança per si es posa malalt. Si es posen d'acord, els clubs tenen la pae­lla pel mànec, per molt que els dino­sau­res de les fede­ra­ci­ons, de la FIFA i la UEFA ens vul­guin fer creure el con­trari.

Amb tot, ahir podria haver estat la data del retro­ba­ment, però no ho va ser perquè Guar­di­ola va voler ser –i havia de ser-ho– con­seqüent. Si no s'ha entre­nat no es pot jugar, perquè ni s'està en forma ni és just amb qui sí que s'ha posat a tre­ba­llar. Tor­nem allà mateix: el pro­blema sem­pre és de Guar­di­ola. No con­voca els cam­pi­ons per si es lesi­o­nen, perquè esta­ven de vacan­ces. Però a Del Bos­que li era igual i encara té la barra de sug­ge­rir, amb aquell aire de chus­quero que tra­gina l'home, que la culpa és d'en Pep per no haver-los escurçat uni­la­te­ral­ment les vacan­ces. En aquest afer els clubs tenen més poder del que exer­cei­xen. La fede­ració espa­nyola és la que fa el negoci amb la super­copa, venent drets de tele­visió de dos par­tits, i per això es nega sem­pre a jugar-la a par­tit únic, tot i tenir una lliga de 20 equips que obliga a forçar el calen­dari. Aca­bat d'arri­bar, Rosell no es vol fer mal­veure a Madrid, però haver dei­xat caure una amenaça de no pre­sen­tar-se ahir a Sevi­lla hau­ria estat un cop d'auto­ri­tat.

Podia pas­sar que el resul­tat no fos òptim perquè les diferències de pre­pa­ració entre tots dos equips era abis­mal. A esto­nes, però, ahir el Barça va saber jugar i sense vuit cam­pi­ons del món. Ja és un indici perquè al cap i a la fi, si s'arriba lluny en la copa i en la Cham­pi­ons, el recurs dels nois de Luis Enri­que serà habi­tual a poc que lesi­ons i san­ci­ons esti­guin en la mit­jana estadística. Per tant, val més habi­tuar Sergi Gómez, Muni­esa, Romeu, Sergi Roberto, Bar­tra... al rigor i l'exigència del pri­mer nivell.

I així va ser. Guar­di­ola va situar Sergi Gómez i Oriol Romeu en llocs de màxima res­pon­sa­bi­li­tat, aquells en els quals un error, un dubte o una mala col·locació costa car. I a la por­te­ria, Miño. En la pri­mera part tots van ser reso­lu­tius, uns ele­ments més de la xarxa, fia­bles com el pri­mer. Si l'objec­tiu era que cada peça inter­pretés les obli­ga­ci­ons de la seva posició i no rebre gols espe­rant que l'empenta ini­cial del Sevi­lla es matisés, es pot dir que es va com­plir amb escreix perquè, a més, Maxwell va fer orfe­bre­ria fina i Ibra va posar la punta de la bota per avançar el Barça i com­pli­car encara més les coses al tècnic a l'hora de par­lar (o no par­lar) del suec.

Amb el gol, el duel va ser un altre, però és que, dona­des les cir­cumstàncies i que­dant com que­den 90 minuts més, l'horitzó era idíl·lic. El Barça no només va orde­nar-se; va tocar, va pres­si­o­nar i va ser prou verinós perquè el Sevi­lla no es pogués des­pre­o­cu­par. Però en la segona mei­tat va per­dre un punt de con­trol, sobre­tot a par­tir dels can­vis i, sobre­tot, va per­me­tre que el Sevi­lla cregués que podia obte­nir un resul­tat millor que el 1-1. La falta de con­tinuïtat és un dels ele­ments pro­pis de la pre­tem­po­rada i a aques­tes altu­res d'agost, si algun equip està en pre­tem­po­rada és el Barça. Si algun equip tenia un onze a les antípodes del teòric és el Barça. Si algun equip va curt de pre­pa­ració és el Barça i no el Sevi­lla, que fa dies que pre­para la prèvia de la Cham­pi­ons. Aquí és on es va tro­bar a fal­tar ofici, perquè si en algun con­text li agrada moure's el Sevi­lla quan s'apel·la a l'heroica, als atri­buts de cin­tura cap avall. Anant amunt i avall sense pausa. El 2-1 con­ti­nu­ava sense ser un mal resul­tat, però el 3-1 ja era un càstig exces­siu i un resul­tat molt més exi­gent pen­sant en la tor­nada, però, a les mans de Guar­di­ola i per tro­bar-li la part posi­tiva, una eina per al crei­xe­ment acce­le­rat dels joves.