Els contratemps van vèncer les ganes, i la supercopa d'Espanya, el primer títol de la temporada, va marxar de Sevilla tenyida de blanc, més que de blaugrana. L'absència dels campions del món, els pocs efectius de què podia disposar Guardiola, la forta calor que es vivia ahir al Sánchez Pizjuán i la davallada física experimentada en la segona part es van alinear per afavorir la remuntada d'un Sevilla que va vèncer més per empenta i potencial físic que per futbol. El calendari havia abocat el tècnic a un trencaclosques ple d'invents, amb molts joves i jugadors desplaçats de la seva posició habitual. I la prova va funcionar durant molts minuts, mentre el cos va aguantar. Una ensopegada que pot llegir-se en clau de lliçó tenint en compte que la plantilla és decididament curta i que li espera una temporada llarga.

Guardiola, de fet, ja fa dies que estudia quina ha de ser l'aposta d'aquesta temporada: si dóna el vistiplau als fitxatges que té emparaulats la secretaria tècnica –i que no són els que ell havia establert com a prioritaris, ja que el de Cesc es va frustrar–, o si tira endavant amb als joves del filial. El d'ahir era un assaig perfecte, ja que es produïa contra un rival potent i amb l'exigència d'un títol pel mig. L'equip li va demostrar que amb el que hi ha, es pot plantar cara, però també que els joves del filial encara estan en procés de creixement. Un difícil dilema, doncs. Els cinc nois que van jugar a Sevilla van deixar clar que de talent, els en sobra. Ara només cal passar-los pel filtre de l'experiència i polir els nervis viscuts en algunes situacions concretes del joc. Miño va fer bones aturades i va intentar jugar la pilota amb els peus; Sergi Gómez va estar atent en l'anticipació, tot i que la pressió el va trair en la passada; Oriol Romeu va oferir una bona imatge i la sensació que pot arribar a convertir-se en un clon de Sergio Busquets; Thiago va sortir fred en la segona part i va entrar poc en joc, i Jonathan, el que té més possibilitats de quedar-se al primer equip, va ser el més eficient i cerebral. «No els podem demanar que ens solucionin les coses, però si els donem oportunitats, sabem que no ens fallaran», explicava Iniesta aquesta setmana fent referència als joves del filial. Efectivament, no van desentonar, però amb només set jugadors del primer equip al camp i contra un oponent de primera fila, el pla B de Guardiola va anar de més a menys. El Sevilla va remuntar el gol inicial d'Ibra i va encarrilar la supercopa, tot i que en el partit de tornada el Barça ja podrà disposar de més efectius.

La primera part va tocar la fibra nerviosa. No podia ser d'una altra manera, ja que l'equip sortia al camp amb quatre joves del filial, i tots eren conscients que al Sánchez Pizjuán vivien una prova de foc. Va costar trobar la fluïdesa adequada en el joc de combinació, sobretot en la sortida de pilota. Més pilotes llargues del que és habitual, més imprecisió i menys participació dels interiors. Però els minuts van anar conjuntant les peces i amb el toc al mig del camp van arribar les ocasions. En la primera, Ibra va enviar una gran passada a Bojan, que va dubtar i va acabar xutant al costat de Palop. En la segona, en canvi, una bona assistència de Maxwell va trobar la bota del suec, que va colar la pilota pel pal curt. Uns minuts de clarividència que el Barça hauria pogut rubricar amb un segon gol si Maxwell hagués finalitzat un contraatac conduit per Jonathan. Mentre Guardiola gesticulava contínuament des de la banda, intentant fer encaixar tres debutants com eren Oriol Romeu, Sergi Gómez i Miño –el porter havia arrencat aturant un bon xut de Navas però després havia fallat amb els peus–, l'equip s'arronsava en els minuts finals de la primera part. La imatge d'Ibrahimovic, ofegat segurament per la calor de Sevilla, recolzat amb les mans sobre els genolls per recuperar l'aire, contrastava amb l'exhibició física d'Alves. Tot i haver fet només un parell de setmanes d'entrenament i haver jugat dimecres amb el Brasil, el brasiler va ser el pulmó de sempre. Potser més pel fet de jugar en la seva segona casa. La seva pressió i la d'altres veterans com ara Keita i Maxwell va ser vital per frenar les embranzides d'un Sevilla al qual costa crear en la zona central, però que sempre genera perill quan Perotti i Navas reben la pilota a les bandes.

Guardiola va enfilar el túnel de vestidors parlant amb Messi. Li ensenyava unes anotacions amb el full de ruta de la segona part. I només va tardar sis minuts a fer-lo sortir. El canvi va servir per donar descans a un Ibra buit de forces i amb molèsties físiques. Però aquest cop, estranyament, la sortida del crack argentí va coincidir amb la reacció del rival. En el minut 54 Miño va aturar un cop de cap de Renato, que li havia rematat de molt a prop, i pocs minuts després va ser Luís Fabiano qui va empatar recollint una passada llarga i rematant amb col·locació. El gol no va variar gaire l'ensorrament d'un Barça esgotat físicament. L'equip va continuar buscant la possessió de la pilota i en alguns instants la va tenir, però li va faltar velocitat i profunditat en l'última passada. El Sevilla, en canvi, va ser més pràctic. Sense fer un futbol atractiu, va saber aprofitar les ocasions, impulsant-se en la qualitat dels referents ofensius. Kanouté, que havia sortit en la segona part, va connectar dues rematades i va encarrilar un títol que es decidirà al Camp Nou. Un Messi alentit encara va tenir temps per fer un 2-3 que l'àrbitre va anul·lar per fora de joc. En la tornada, al Camp Nou, s'espera que ell i la resta de l'equip tornin a ser els de sempre.