Que sembli l’any passat
L’anàlisi d’un partit de mitja temporada a Mendizorrotza hauria de ser una simple crònica circumstancial en el viatge del Barça per la lliga. Però atenent el decebedor viatge emocional de l’equip de Xavi, calia estar preparat per fer l’enèsima crònica existencial de la temporada. Cada partit dels blaugrana, ja sigui contra un equip de la zona noble o un de la cua de la classificació, depassava el simple àmbit del partit i les seves circumstàncies i es convertia en l’enèsima discussió identitària i essencialista sobre el destí de l’equip i el club. Havíem passat de la crònica circumstancial a la crònica existencial. El millor del partit d’ahir, resultat a banda, és que no ha desfermat ni vents de tempesta ni aires d’eufòria. Que va semblar un partit qualsevol de mitja temporada i no l’habitual tragèdia en dos actes que eren tots els partits fins ara.
Un cop Xavi s’ha alliberat anunciant la seva dimissió diferida i havent superat l’Osasuna en un altre exercici d’incertesa, l’interès del partit d’ahir a Vitòria era veure si la temporada es faria molt llarga i dolorosa o si es podria suportar mínimament. A veure què proposaria Xavi als seus jugadors. Davant la impossibilitat d’anar endavant, millor deixar d’anar enrere, devia reflexionar el tècnic. I es va emmirallar en els partits de l’equip de la temporada passada: mirar de no cometre errors en defensa, intentar aprofitar alguna oportunitat, no tenir vocació d’exhibir-se i, sense fer res de l’altre món, guanyar i anar sumant.
La gran novetat d’ahir va ser Christensen a la posició de migcentre. Un missatge clar (a part de la indirecta a les possibilitats d’Oriol Romeu) de recerca de seguretat en el desplegament de les operacions. Efectivament, el Barça va voler tenir la pilota i, sobretot, no perdre-la. Aquesta voluntat d’hiperseguretat va donar lloc a una sortida de pilota lenta i retòrica. Costava una eternitat arribar del camp propi al del rival. I així una vegada i una altra. A la tercera o quarta vegada, va quedar clar que hi havia temps per fer altres coses abans el Barça no arribés a l’àrea de l’Alavés. Em va arribar una alerta al mòbil i vaig tenir temps de llegir un reportatge molt interessant sobre el desglaç de Grenlàndia provocat per l’escalfament global que ha fet emergir molta més terra ferma de la que hi havia fa uns anys i la creació de noves illes que fins ara no existien. Efectivament, quan vaig acabar de llegir, el Barça acabava d’arribar al mig del camp de l’Alavés. Els locals, en canvi, cada vegada que sortien arribaven a l’àrea d’Iñaki Peña i acabaven la jugada, afortunadament no en gol. No els calia gaire res més que buscar l’esquena de Cancelo i centrar a l’àrea.
El Barça, en canvi, intentava quasi tots els atacs per la banda esquerra, el passadís de Cancelo. Les bones idees, però, eren, com ja sap tothom, a la banda dreta i als peus de Lamine Yamal. De mica en mica l’equip ho va anar veient. Sense grans sobresalts a cap de les dues àrees, per fi el domini territorial del Barça es va traduir en una jugada ben trenada pels migcampistes i culminada pel davanter centre en gol. Una jugada clàssica del catàleg blaugrana, però infreqüent aquesta temporada.
A aquestes altures i en els minuts següents, el partit ja s’assemblava definitivament als de la temporada passada. Fins i tot en la reacció de l’Alavés després del segon gol blaugrana. L’únic factor que va distorsionar aquesta placidesa del passat va ser el breu pas pel partit de Vítor Roque. Fulgurant en el gol (de la tranquil·litat) i víctima injusta en l’expulsió. Amb la distància de seguretat de l’1-3 es va arribar plàcidament al xiulet final.
Jo no seria gaire concloent ni extrapolaria anàlisis més enllà del que va passar. No haver-nos de replantejar l’existència culer després d’un partit, per mi ja és una conquesta suficient. Pensaré, de moment, que ahir Xavi va trobar una manera d’arribar a final de temporada. Que, venint d’on veníem, no és poc.