La nostra lliga
De penal (repetit) i a l’últim minut. A la manera del que signarien els resultadistes cada partit. Sense cap interès en el joc, sense caràcter ni personalitat. Tres punts i cap al mes de juny, que és quan Xavi ha dit que marxarà. Transita el Barça per la temporada potser no com una ànima en pena, però sí amb molta pena a l’ànima. No aixeca el vol. Ja ningú espera el clic. Només no prendre mal, cosa que és de témer ara que torna la Champions League. Contra els rivals domèstics, una de les poques conclusions que es poden treure a aquestes altures de la temporada és que el Barça és manifestament inferior als dos equips que té per sobre a la classificació, el Madrid i el Girona (per molt que Xavi hagi dit i repetit però no rectificat que el seu equip va ser millor que el de Míchel). I també que, de tota la resta de rivals, tant és capaç de competir amb el quart classificat com de ser incapaç davant del cuer, l’Almeria, o el Granada o de guanyar amb penes i treballs el Celta, l’Osasuna o el Las Palmas.
A l’equip de Xavi li costa tremendament tenir el control del partit. Ahir a Balaídos, un cop més. I si no controles el partit, no controles els esdeveniments. No saps ben bé per què fas un gol; ahir, perquè per un moment Lewandowski va tornar a ser el Lewandowski que ja quasi teníem oblidat. I no saps ben bé per què tots els rivals et fan gols; més enllà de l’evidència que els costa molt poc fer-te’n. Tenir el control del partit no és el mateix que tenir la possessió de la pilota. Ahir el Barça va tenir la pilota molt més que el rival. Sembla que tenir la possessió sigui l’objectiu, més que el que ha de ser: el vehicle per fer que passin coses. En les possessions del Barça acaben passant coses, és cert, però no les que planifica el seu entrenador. Si més no, les que després de cada partit explica que havien de passar i que havien preparat que passessin. El que passa de manera repetitiva és que les possessions del Barça no arriben enlloc i, en canvi, cada vegada que els blaugrana perden la pilota, el rival troba sortida fins a la porteria de Ter Stegen (o fins ara Iñaki Peña). El dia que el Barça de Xavi té la possessió, que tampoc no és sempre, em recorda la possessió que tenia el Barça de Carles Rexach: podien ser del vuitanta per cent i solia passar que no succeïa res interessant. I, és clar, llavors veníem de l’etapa de Johan Cruyff, que sí que sabia per què volia la possessió (“si tu tens la pilota, el rival no la té”): es tractava de fer un gol més que el rival. Però bàsicament, per crear ocasions i fer gols.
A Vigo, perquè la pilota en possessió del Barça travessés la ratlla del mig del camp passava una eternitat. Com vaig dir fa quinze dies, tenies temps per llegir un reportatge o per anar a la nevera i després al lavabo. Quan tornaves, podia ser que el Celta ja estigués fent un (contra)atac però no que Guaita hagués tingut problemes. Per dificultar-ho encara més, el central que té més bona sortida de pilota, Cubarsí, estava desplaçat a l’esquerra i no trobava el perfil bo per fer les excel·lents passades que trenquen línies que sap fer bé. L’inici de les operacions amb la pilota estava als peus d’Araujo, la pitjor de les seves moltes qualitats.
En una transmissió radiofònica de les que estava seguint, algú va dir: “A Xavi li agradaria que els jugadors moguessin la pilota amb més rapidesa.” I a mi també. Però jo no soc l’entrenador del Barça. Sí que podria ser el pare de Lamine Yamal, l’únic blaugrana que fa que passin coses quan té la pilota als peus. Ahir, va passar a pilota a Lewandowski en el primer gol i va buscar molt hàbilment el penal que va significar la victòria. 1-2, un bon dia per als resultadistes.