La prepotència culer i el ressentiment periquito es maten a la Beckett
Anem a allò incontestable per trobar punts en comú: Tots sabem que si l’Espanyol fes una temporada com la del Girona no hi hauria ni un terç de l’alegria col·lectiva per veure un club català a Champions. Per què? Evidentment perquè en l’àmbit mediàtic hi ha una voluntat diàfana d’arraconar-lo a un segon pla, perquè la condescendència de qui xala davant un xinès desorientat per Cornellà és el discurs únic als mitjans, i perquè es regalen els micròfons als de sempre mentre es parla de l’Espanyol com un club català a nivell de territori però no d’identitat, una falsedat dolorosa que el mateix Espanyol alimenta agenollant-se servilment davant els neofeixistes que abraçaren Sarrià per vomitar sobre els simbolismes que carregava el Barça. L’Espanyol és víctima d’aquells que l’utilitzaren per causes pròpies i n’ha venut l’ànima per por institucional.
A partir d’aquí, el conflicte no té aturador perquè cau en una espiral eterna de retrets sense solució, la prepotència culer de qui té el poder contra el ressentiment periquito de qui és arraconat, i enmig d’aquesta lluita perpètua, la guerra freda de qui busca espais externs per allargar el conflicte entre qui vol silenciar la minoria en nom de la seva petulància, i qui veu qualsevol acte de perjudici com un atac frontal als seus complexos no resolts.
Evidentment, i ho celebro per la propaganda directa al teatre, ha llepat la Beckett perquè tots dos tenen en comú que opinen de manifestacions culturals sense haver-les vistes, i evoquen les seves fugues emocionals en aspectes circumstancials que formen part de la ficció, i clar, l’Espanyol veu el fet com un atac a la seva institució sense entendre que els dramaturgs o adaptadors intenten que els textos siguin coherents en la seva globalitat, i aquí, és igual si surt el Barça, l’Espanyol, el Girona, o el Subirana per tal d’aconseguir aquesta unitat argumental: Els creadors no tenen presents les vostres lluites petites de poder, creen i ja està; és molt més senzill d’entendre.
Així doncs, el conflicte de la Beckett no deixa de ser una excusa perquè els dos clubs se segueixin tirant la merda pel cap, i aquesta vegada han utilitzat el teatre, i mira, la gent que intentem viure del teatre estem feliços d’apreciar que servim per alguna cosa, encara que sigui perquè el públic prengui consciència que hi ha una alternativa a les temporades lamentables del Barça i l’Espanyol: Anar al teatre.