Triturador d’adolescents
El Barça sembla que no se’n surt o, si més no, que li està costant molt més del desitjat treure el cap de nou entre els més grans per confirmar que l’aposta que va fer venent patrimoni per reforçar la plantilla era una aposta de risc, però que si sortia bé catapultaria la institució a tots els nivells. Però passar del res al tot és massa complicat en un esport en el qual mana la pilota i, sobretot, tenir un full de ruta consolidat i fix a còpia d’un treball posterior. Un estil. Una filosofia. Per molt que ens diguin que a can Barça mai ha canviat, en alguns moments de la recent història sí que el club ha sortit del camí per enfangar-se i ara patir les conseqüències. Al futbol tot ha de ser immediat, i al club blaugrana encara més. L’entitat ha estat normalment una màquina de triturar llegendes –només cal recordar la sortida per la porta del darrere, d’un dia per l’altre, de Leo Messi; Gerard Piqué, a mitja temporada passada; Alba i Busquets el passat estiu sense fer-ne tan sols un acte amb l’afició, o Xavi, que amb tots els ets i uts sortirà amb el cap cot després de veure que la seva gran il·lusió, dirigir el club que estima des de la banqueta, s’ha anat convertint en un martiri.
Ara s’ha entrat en una nova dimensió. El club, en pocs dies sense llegendes dins del vestidor, ha engegat la maquinària per convertir-se en un triturador d’adolescents. El ja triturat Ansu Fati –sí, aquest per les lesions–; fins i tot Pedri, que va jugar 71 partits el seu primer curs com a blaugrana; Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Vitor Roque i el seu desorbitat preu –per ell sí que s’ha fet un esforç–, o d’altres que s’han saltat l’etapa del filial per treure el cap ja al primer equip com Marc Guiu. I tant que el Barça ha d’apostar per gent de la casa, la fórmula de l’èxit que el va portar a ser l’equip més gran de la història del futbol, però també és cert que aquests s’han de rodejar d’altres líders contrastats que els han d’ajudar en la seva etapa final de formació per iniciar la de maduració. I actualment en el primer equip culer hi ha pocs jugadors que puguin abanderar o capitanejar aquest procés –se m’acut Araújo, que sent cants de sirena dels grans clubs; Pedri, més de baixa que al camp; o Gavi, que amb només 19 anys ha esdevingut un líder per naturalesa i perquè està fet d’una altra pasta a dins i fora del camp.
A l’entorn blaugrana s’està formant el convenciment que els Lamine Yamal, Cubarsí –amb 16 i 17 anys– i companyia han de capitanejar el nou Barça davant dels clubs estat com el Madrid, el PSG, el City, entre d’altres, o amb grans propietaris com el Chelsea, el Manchester United, i un llarg etcètera. Per contra, n’hi ha que parlen de cuidar Lamine Yamal perquè preocupa el seu genoll –Xavi ho ha dit entre línies en més d’una roda de premsa–; a Cubarsí, de moment impol·lut, no se’l podrà exigir davant Haaland, Mbappé, Kane o qui sigui en uns hipotètics quarts de la Champions League. I així amb la resta mentre Lewandowski firma l’ocàs de la seva carrera cobrant cada any més diners, l’esperança són els futbolistes arribats en forma de cessió com enguany els Joãos, i ens endinsem en un estiu per buscar un nou líder a la banqueta, el fonament de tot, el que aguanta la casa i qui ha d’orientar als jugadors cap a una idea comuna de joc. De nou, del res al tot? I a la casa blanca tot és de color de rosa, amb estadi nou acabat a punt per rebre una estrella més al planter com Mbappé, cridat a marcar una època. El millor és ser conscients que venen anys molt durs, de reconstrucció total –aquí estic amb Xavi–, i tot això, amb un context molt complicat. Ànims.