L’última iniciativa del futbol espanyol contra el racisme als estadis ha estat una ocurrència pòstuma del destronat Luis Rubiales: el partit que aquesta setmana va enfrontar la selecció espanyola i la brasilera al Santiago Bernabéu, amb Vinícius com a símbol de la lluita per posar fi a aquesta xacra. No en va, el jugador brasiler del Real Madrid ha rebut insults racistes a molts camps de primera divisió. He utilitzat el terme “ocurrència” no per desprestigiar qualsevol iniciativa que pugui sensibilitzar la societat davant aquest problema, com era la intenció en aquest cas, sinó perquè si alguna cosa cal per afrontar aquest problema no és precisament continuar acumulant actes, protocols, manifestos o lamentacions públiques, sinó actuacions determinades i contundents que facin incompatible que hi pugui haver un sol insult racista en cap estadi i la celebració d’un partit. Ahir mateix hi va haver dos incidents racistes en dos estadis, a Sestao i Getafe. Arribats a aquest punt ja està prou clar que els insults racistes només es poden aturar si, quan es produeixen, hi ha conseqüències exemplars. Si més no, és el que no s’ha provat encara.

En la lliga espanyola mai s’ha suspès un partit de futbol (d’elit) per càntics o insults racistes ni tampoc mai ningú ha estat condemnat penalment per aquest motiu. Almenys fins ara. Només hi ha un cas que consta que ha arribat fins a un judici oral. El d’un aficionat de l’Espanyol que va proferir crits racistes contra el jugador de l’Athletic de Bilbao Iñaki Williams el 25 de gener del 2020. L’Espanyol va aconseguir identificar l’autor dels crits i la fiscalia va actuar d’ofici fins a portar-lo a judici per delicte d’odi i amb una petició de pena de fins a dos anys de presó, multa econòmica, prohibició d’accés a estadis de futbol durant cinc anys i la prohibició d’apropar-se a la víctima. Williams va dir que s’havia sentit “humiliat” per aquells crits. Més de quatre anys després dels fets, però, no consta que hi hagi hagut sentència encara.

No hi ha hagut més casos en l’Estat espanyol que hagin arribat tan lluny. A pesar que una aplicació estricta de la llei estatal contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància ho permetria. Primer hauria de passar que algun partit se suspengués quan es produeixen insults d’aquesta mena. Com a molt, s’ha aturat temporalment algun partit, però tot seguit s’ha reprès. En l’àmbit esportiu, la responsabilitat de suspendre un partit i fins i tot ordenar que es desallotgi el públic recau en l’àrbitre. En casos greus, però, no hauria de ser difícil que per fer-ho tingués el suport dels jugadors, els tècnics i els responsables dels clubs. Això no ha passat. I si la iniciativa és del jugador afectat i té el suport dels seus companys, si abandonen el partit s’arrisquen a perdre els punts per incompareixença.

Si és la fiscalia la que pren la iniciativa, sovint passa que els clubs al·leguen que ha estat impossible identificar els autors dels insults o que no poden imputar-se a una persona concreta. Altres vegades, es considera que els insults no sobrepassen “la dimensió penal pública” que requereix el delicte d’odi. Això sí que ha passat moltes vegades.

És cert que el racisme és present a molts altres països. Però en les lligues d’Anglaterra, Alemanya, França o Itàlia hi ha hagut conseqüències que van més enllà de les que hi ha hagut fins ara en la lliga espanyola. El problema no s’ha acabat, però potser hi estan més a prop.

El camí, segurament, és el que ens va ensenyar el setembre del 2020 l’entrenador del Pirinaica de Manresa, quan en un partit d’infantils a Sant Vicenç de Castellet va fer retirar el seu equip del camp perquè des de la graderia (i no era la primera vegada) van dedicar gestos i crits racistes a un jugador del seu equip. El club local va condemnar els fets. Però els crits i gestos racistes ni tan sols van quedar reflectits en l’acta del partit, i això que la Federació Catalana de Futbol tenia engegada un campanya contra aquests fets concrets.

És cert que no hi ha solucions fàcils per a problemes complexos com és el racisme. Però almenys sí camp per córrer, si es vol.