Les decisions de Xavi
Va ser Xavi qui va decidir dir que l’objectiu del Barça aquesta temporada era “jugar bé a futbol”. Ho demanava tothom, però ho va verbalitzar ell. De fet, ja ho havia dit quan va arribar. I hi va tornar quan va arrencar la temporada passada, en què hi va afegir que l’objectiu també era “guanyar títols”. I, efectivament, el Barça va guanyar la lliga i la Supercopa. L’objectiu de jugar bé, però, no va acabar de reeixir. Per això a principi d’aquesta temporada ell mateix va decidir establir com a objectiu prioritari que l’equip jugués més bé a futbol.
Fins a arribar dimecres a París, però, l’equip només va assolir aquest objectiu en dies comptats i a estones durant alguns partits. Com que en el futbol (i en tantes coses de la vida) es tendeix a treure conclusions segons les circumstàncies del moment, si volem fer una anàlisi ponderada del bon moment del Barça potser cal posar-hi aquesta perspectiva temporal. Però no per aigualir-ho, sinó per valorar-ho amb més sentit de justícia. Si el Barça té ara possibilitats fonamentades de passar a les semifinals de la Lliga de Campions és per una concatenació de decisions que ha pres Xavi Hernández. Per a bé i per a mal.
En la recerca del bon joc, les decisions que va prendre Xavi van fer que l’equip perdés la solidesa tàctica de la temporada anterior. En definitiva, va deixar de ser competitiu. O va passar a ser-ho només a estones. Les derrotes contra el Xakhtar i l’Anvers van tornar a mostrar l’equip que fa anys que naufraga a Europa, tot i que al final va assolir els vuitens. I amb el 3-5 a casa contra el Vila-real va tocar fons a la lliga. Va ser Xavi i ningú més qui va decidir atribuir la irregularitat de l’equip i la falta de competitivitat a una successió de raons (motivació, errors individuals, falta d’encert o de concentració, mala sort...) excepte la que veia tot l’entorn: que era una qüestió futbolística. Aquest xoc de realitats s’encaminava al col·lapse. I s’imposava una decisió disruptiva. La lògica era la clàssica: la destitució de l’entrenador. Però Xavi va innovar amb la seva decisió de presentar la dimissió diferida. Va usar el comodí perquè ja no tenia temps per saber jugar les cartes que havia tingut a la mà.
El que ha passat a partir d’aquell moment fins al partit de París, però, no ha estat només el misteri del futbol que a vegades fa que passin coses inesperades o inexplicables. El que ha passat sí que ha estat inesperat, però no inexplicable. Hi ha hagut, per fi, decisions futbolístiques. Tàctiques i de sentit comú. S’ha aparcat la prioritat de “jugar bé” i s’ha prioritzat jugar amb sentit. La decisió de recuperar la fiabilitat defensiva ha servit per posar ordre tàctic. I sobre aquesta base, que ha servit també per agrupar més l’equip, els migcampistes i els davanters han pogut conduir el Barça a l’obtenció de resultats. En resum, l’equip ha començat a ser més competitiu. En el futbol, competir és mitja vida. I amb ordre tàctic i competitivitat el Barça ha fet almenys dos partits magnífics: el del Metropolitano i el del Parc dels Prínceps. I no només això. Sense buscar-ho, també ha jugat bé a futbol. Avui dia no es pot jugar bé sense competir bé. Un equip competitiu difícilment farà un mal partit.
Per molt que Xavi digui que tot és per la decisió de la dimissió diferida, ell sap que és una qüestió futbolística. Per les decisions tàctiques que ell ha pres.
No sabem què passarà dimarts contra el PSG, però, a diferència de la major part de la temporada, és molt probable que l’equip de Xavi sigui competitiu. Ja és molt. Xavi està centrat en el que toca. Fins al punt que l’última decisió que ha pres és que no és hora de reconsiderar la dimissió diferida. Sort per a dimarts.