L’himne ha de sonar a Montilivi
Ce sont les meilleures équipes. Es sind die allerbesten Mannschaften. The main event. Die Meister. Die Besten. Les grandes équipes. The champions. Une grande réunion. Eine grosse sportliche Veranstaltung. The main event. Die Meister. Die Besten. Les grandes équipes. The champions. Ils sont les meilleurs. Sie sind die Besten. These are the champions. Potser a ningú li sona, però si dic “Champions League” i tanquen els ulls, segur que són capaços de rememorar la simfonia interpretada per la Royal Philharmonic Orchestra, que amb el compositor Tony Britten va retocar una peça original de Georg Friedrich Händel que es deia Zadok the Priest, una de les peces dels quatre himnes de coronació. Un himne majestuós que els aficionats del Girona han de començar a aprendre i a assajar. Tindran tot l’estiu, un estiu que promet emocions fortes en la reestructuració i construcció d’una plantilla que haurà d’apujar el nivell competitiu per disposar de més jugadors titularíssims i afrontar, a més de la màxima competició continental, la lliga –ningú es pot despistar– i la copa. Tothom espera el moment en què l’himne de la Champions pugui sonar pels altaveus de l’estadi de Montilivi, perquè això és innegociable. La propietat i el club en general tenen un bon marrón, buscat per la inoperància d’invertir en infraestructures –Montilivi i camps d’entrenament– durant els anys anteriors a primera.
Al cap dels qui manen entenc que no hi va haver un marge prou consolidat per pensar fredament i fer aquest esforç. En el primer any tot es va fer a correcuita i sense un pla sòlid, i en el segon l’equip va perdre la categoria per caure a l’infern de segona i veure com, en el curs en què ho vas apostar tot per tornar a l’elit, una pandèmia i la mala sort esportiva en l’últim minut de la tornada de la final et donaven una estocada que a qualsevol altre l’hauria enviat a segona B en qüestió de dies. S’han de reconèixer els errors del Girona, però també entendre el rerefons de tot i conèixer cada una de les regles del joc i les cartes de les quals disposes per jugar-hi. Que l’himne de la Champions soni a Montilivi, però, és innegociable. No hi ha pla B. No hi ha pla C. Només un únic pla i aquest és Montilivi. Llavors ja ens queixarem tots quan dels quatre partits de l’elit europea un bon grapat d’abonats en puguin veure, a tot estirar, dos. Sortejos? Abonaments exclusius de Champions? Quan he anomenat el problema marrón ha estat perquè ja d’entrada en qualsevol solució al problema és impossible que tothom en quedi content i això, desgraciadament, resta estima al club, ja que la desil·lusió és un sentiment molt fotut.
L’afició del Girona, a còpia de patacades, mereix que un Liverpool, un Arsenal, un Bayern, un Inter de Milà, entre molts altres, passin per Montilivi i vegin amb orgull com, tot i estar a mil anys llum, la proposta de joc els apropa a competir, plantar cara i qui sap si donar alguna sorpresa. Una fita històrica no pot quedar tacada per una gestió que ha estat atropellada per l’èxit esportiu d’un equip que ha passat de jugar a segona i intentar pujar, a firmar amb sang l’objectiu de salvar la categoria a primera i, enguany, a lligar la Champions League com a màxima aspiració perquè el Madrid ha firmat una lliga de les millors de la història del club blanc. Si no… Ai, si no...!