Crònica d’ambient
Girona batega amb el seu equip
Girona i el Girona van gaudir d’una nova tarda per a la història. D’una celebració que va estar a l’altura d’una temporada per emmarcar i que difícilment els aficionats més optimistes poden creure que es podrà repetir. Els futbolistes de la primera plantilla del Girona, i tot el cos tècnic, van rebre un homenatge d’època pels carrers d’una ciutat que va respondre a la crida i que va agrair als grans protagonistes el fet de poder somiar en lluitar per les fites més grans, per lluitar contra els clubs més poderosos de primera (i del món) i, el millor de tot, fent-los gaudir del camí amb un joc que ha generat enveja sana a la resta d’aficionats del futbol. Dic enveja sana per a la majoria, que ha vist com el projecte del Girona creixia per si sol, a còpia de treball i de moltes patacades que haurien deixat a l’UCI qualsevol altre mentre s’intentava, a través de finals del play-off d’ascens, pujar de nou a una màxima categoria de la qual ara no es volen moure. I ara? Quin és el sostre de l’equip? Un títol? Qui ho sap?
A la plaça del Vi, potser massa àmplia i tot, es va habilitar una zona just al davant del balcó per als mitjans de comunicació i els familiars i amics dels jugadors. El mític Danny Blind, campió de la Champions League amb l’Ajax i una llegenda del futbol neerlandès, no es va voler perdre la festa del seu fill Daley –tampoc la seva dona, embarassadíssima–, els nens petits corrien amunt i avall per l’espai fent temps abans de l’arribada dels pares herois.
L’eufòria dels jugadors a la plaça del Vi i l’escenari de la Copa va deixar moltes anècdotes i frases per recordar, com l’avís de Míchel amb un “Hem fet el millor futbol a Espanya. Europa, l’any que ve flipareu amb aquest Girona”, o el moment en què Aleix Garcia revelava oficialment la nova samarreta de la temporada vinent amb el patrocinador inclòs.
Els aficionats van ballar, saltar, animar i aclamar els seus herois –només un parell de pots de fum van generar algun petit caos a la plaça–, però, sobretot, van demanar a la majoria que es quedin el curs que ve per continuar allargant el conte de fades.
La celebració organitzada pel Girona i els principals patrocinadors del club no va decebre, el sol de justícia va acompanyar i va escalfar un ambient de gala en els diversos llocs per on passava l’autobús descapotable fins a l’ajuntament, on el cor Geriona va interpretar l’himne de la Champions, que va fer posar a tots els presents pell de gallina i un silenci que va estar a punt de fer saltar les llàgrimes a molts. A la Copa l’equip hi va arribar al so dels Catarres, que escalfaven també una esplanada plena amb unes 15.000 persones. Entre elles, Eloi Amagat, que també era a la plaça del Vi, amb una samarreta de Granell, representant i mostrant l’orgull gironí que no s’ha de perdre mai i que tant ha despertat un equip etern. També un passat no tan gloriós que molt bé van recordar Quique Cárcel, Juanpe i un molt encertat Borja Garcia, els qui han plorat, en molts més casos de ràbia i tristesa per derrotes doloroses que d’alegria per les grans fites aconseguides. Celebrem, bateguem, però no oblidem mai d’on ve el nostre estimat Girona.