Més força contra l’imperi blanc
Les construccions (o reconstruccions) d’equips de futbol són un misteri. Si cada casa és un món, a cada món hi ha el seu mètode o, si cal, el mètode contrari si un no funciona. I si cada casa és un món que té un mètode o el contrari, el Barça és un univers inabastable. En general, però també, i sobretot, en aquesta faceta. Ara bé, conèixer la pròpia història sempre ajuda. Potser no a encertar-la plenament, però sí a no equivocar-se estrepitosament. Sense racionalitat ni mètode, les parets segur que surten tortes, per molts diners que s’hi inverteixin (si és que n’hi ha). M’estic recreant massa en la metàfora arquitectònica i hauria d’abaixar aquesta pilota mental al terreny de joc.
Hi va haver molts anys en què el Barça, per esdevenir “triomfant” (el lema electoral de Josep Lluís Núñez el 1978), es va dedicar a un mètode que consistia a ajuntar entrenadors i les figures de l’equip preferiblement de la mateixa nacionalitat. Se suposava que Bernd Schuster rendiria més si l’entrenador era Udo Lattek. Després, molt poc després, d’Alemanya a l’Argentina. Es va suposar que el Barça seria triomfant si s’acompanyava Diego Maradona amb César Luis Menotti a la banqueta. Va durar encara menys. El següent cop de volant va ser anar de l’Argentina a Anglaterra. Es va portar un entrenador anglès, Terry Venables, que es va acompanyar de Steve Archibald (en lloc d’Hugo Sánchez). Va funcionar el primer any i el Barça va guanyar brillantment la lliga 1984/85, però va naufragar penosament l’any següent a Sevilla. En lloc d’abandonar, es va intentar reforçar el mètode anglès i es van portar dos anglesos més, Gary Lineker i Mark Hugues. Però no, no hi havia mètode. D’aquí al caos (d’on l’interinatge de Luis Aragonés en va treure un miraculós títol de copa en ple motí de l’Hesperia) i del caos a Johan Cruyff.
Punt i a part. El mètode Núñez d’ajuntar entrenadors i jugadors de la mateixa nacionalitat podríem dir que havia fracassat, fins al punt que qui corria perill era el president mateix. Calia una mesura desesperada: abandonar la seva idea i portar un símbol del Barça amb idees pròpies. Molt pròpies. Simplificant-ho molt, es va passar de comprar noms a comprar una idea de futbol. I va funcionar. I va ser amb una idea que va connectar amb la idea de l’última època en què el Barça va ser triomfant amb una certa continuïtat: el Barça de les Cinc Copes. Jo no en tinc record propi, però sí que en aquell equip hi havia una base de jugadors de casa i figures estrangeres diferencials, amb Kubala al capdavant. Amb Johan Cruyff a la banqueta el Barça va tocar el cim de l’èxit però també va quedar un llegat per fer evolucionar i tenir continuïtat. La resta ja és història que coneixem tots. Tant la confusió que va seguir la sortida forçada de Cruyff com el retrobament de la idea ja en una època nova del club. Frank Rijkaard restableix la idea i Pep Guardiola posa els fonaments i el mètode per elevar l’edifici a cotes inimaginables. També per deixar el llistó molt alt. Després d’ell, i amb Messi de far, s’ha continuat guanyant, tot i que només s’ha aixecat una Champions més després de la del 2011. I ara, sense Messi i amb una ruïna econòmica, la reconstrucció ha fet curt amb Xavi. I ara toca reconstruir amb la dificultat afegida d’un Real Madrid pletòric com a màquina de guanyar que s’ha reforçat amb el diferencial Mbappé.
Laporta ha fet aquesta setmana la seva diagnosi que ens ha dut a Hansi Flick. Resumidament, la plantilla és prou bona i dona per a més (amb un parell d’altes, i algunes baixes que no cal anunciar per no abaratir), té una base magnífica de jugadors de casa i si falta alguna cosa és potència física per competir al mateix nivell que els grans d’Europa. O sigui, no és un cop de volant ni s’ha d’enderrocar res per construir de zero. I Laporta diu que Flick entén i compra la idea genuïna del Barça. Els plànols mereixen fer-hi confiança. Ho seguirem i ho ampliarem a mesura que es vagin posant maons.