L’orgull gironí també és això
Si bé la crítica en el món del futbol sempre hi és i els protagonistes del negoci són conscients que hi han de conviure –amb la constructiva amb respecte i amb la dèspota i mal educada–, l’aficionat de mena, el de tota la vida, es queixa de la falta de gironins en l’actual plantilla del primer equip blanc-i-vermell. És cert que des de les baixes d’Eloi Amagat, Pere Pons o Àlex Granell els futbolistes de les contrades gironines s’han quedat amb un sol representant, Valery Fernández. Aquell lema que en el primer curs a primera va lluir l’equip per tots els estadis de la categoria, l’“orgull gironí”, s’ha anat transformant, més que en el jugador gironí, en un estat d’ànim, en una manera de viure i entendre el club. Tots aquells jugadors que han viscut les misèries de l’entitat, el descens a segona, els intents fallits en les finals del play-off d’ascens, però que també han pogut tastar la dolçor de l’èxit amb l’ascens i aquesta temporada històrica, són també l’orgull gironí. Ells han rebut patacades, s’han aixecat, ho han tornat a intentar i han tocat el cel. Ells s’han endut les decepcions a casa perquè viuen i senten l’escut. Ells n’han fet partícips les seves famílies, han vist com els seus fills han nascut aquí i representen tant com els nats a Girona l’orgull gironí. Des d’aquí som uns acèrrims defensors de renovar els anomenats cors del club que tant cita Míchel. Stuani, Juanpe, Juan Carlos i altres que perdrem pel camí són vitals en un vestuari, on comença l’èxit d’un equip.