A qui li agrada el futbol, i a mi m’agrada molt, segur el sedueix l’emoció del moment, del partit en viu o en directe per televisió. Pocs espectacles igualen la potència emocional del futbol. Però quan t’agrada molt el futbol també t’agrada el futbol en i amb perspectiva. I no em refereixo només al record de grans moments i de grans partits viscuts. Em refereixo també a analitzar l’essència del joc, l’evolució tàctica d’aquest esport. Analitzar és també una manera de gaudir del futbol.

Hi vaig pensar recentment quan vaig veure imatges de Pep Guardiola amb indumentària dels Boston Celtics seguint un partit de la final de l’NBA. Però sobretot sabent que no hi era com un simple espectador. Vam saber que Guardiola havia tornat una visita professional de l’entrenador dels Celtics, Joe Mazzulla, i que de cara a l’inici de la final de l’NBA el tècnic català va donar un cop de mà al de l’equip de Boston. Ho va dir Mazzulla mateix: “Pep Guardiola m’ha ajudat amb els espais.” Que Guardiola és un malalt de l’anàlisi tàctica, en aquest país ho sabem molt bé. Des que es va retirar com a futbolista i va encarrilar la seva carrera com a entrenador, Guardiola va fer una exhaustiva ronda de consultes a tècnics que li cridaven l’atenció. Però no només de futbol. Ja entrenant el Barça Atlètic visitava assíduament els entrenaments de l’equip d’handbol que de la mà de Valero Rivera regnava a Europa. Guardiola ho ha continuat fent tota la seva carrera. Tot i que des de fa anys són altres tècnics, i no només de futbol, els que van a Manchester o a on ell sigui per intercanviar coneixements. Perquè en el cas de Guardiola el feedback sempre és mutu. D’aquesta manera s’ha convertit en el millor entrenador de futbol del món. Vull remarcar això. Que ho és no només per palmarès (impressionant i únic en els quinze anys que fa que s’hi dedica), sinó sobretot per la seva capacitat d’aplicar millores en el joc, de portar el futbol més enllà i, sobretot, per la seva capacitat d’influència global.

Aquí volia anar a parar. Aquests dies d’Eurocopa no he pogut veure tots els partits que m’hauria agradat veure, però déu-n’hi-do. I aquesta és una competició que sí que me la miro analíticament però des de la màxima perspectiva possible. No hi tinc cap vinculació especial amb cap selecció participant i els meus interessos emocionals es reparteixen en molts equips per afinitats amb determinats jugadors (no tant seleccionadors) que m’interessen. I què he vist fins ara respecte a futbol amb perspectiva? Que entrenadors com Guardiola han fet un bé immens al món del futbol. Ell i els entrenadors de club que apliquen d’una manera o altra el seu model o la seva idea. Hi ha hagut partits més o menys bons, però sembla passada l’època de partits anodins amb equips ultradefensius que només buscaven no encaixar cap gol. No són pocs els equips que juguen amb tres davanters. Sense anar més lluny, la selecció espanyola juga amb sis jugadors creatius com són Rodri, Pedri, Fabián, Williams, Lamine Yamal i Morata, i amb laterals ofensius com Cucurella i Carvajal. Fa goig veure seleccions modestes fent plantejament ofensius, igualment com és trist veure que les seleccions més ben dotades de jugadors contrastats són més gasives futbolísticament, com ara França o Anglaterra. El món al revés de com l’havíem vist. També és cert que la necessitat de contrarestar el futbol ofensiu de Guardiola ha ajudat a desenvolupar nous sistemes defensius, com ara la pressió alta o l’u per u a tot el camp. I en aquest terreny tàctic també s’ha de reconèixer que Mourinho ha estat un referent. Però el futbol és millor, més viu, més espectacular de com seria si no hagués existit Guardiola, i qui diu Guardiola diu els que han alimentat les seves idees i els que les segueixen. Igualment com Cruyff, amb el seu dream team, va plantar cara al futbol del múscul que liderava Itàlia i va reconduir-lo al camí de la creativitat. Guanyar ho aconsegueixen molts. Influir i canviar el rumb de les coses només està a l’abast dels més grans. I val la pena apreciar-ho i agrair-ho.