Vinícius i els nostres biaixos racials implícits
“Jo no soc racista, però...” Quan escolto una expressió amb aquesta estructura, em poso a l’aguait. Aquesta fórmula sol anar acompanyada d’una reflexió que sembla innòcua, fins i tot sensible, però que sol amagar un biaix racial implícit. Un biaix implícit és una actitud negativa que afecta la manera com tractem i pensem en les persones d’un cert grup, però de la qual no som conscients. Molts prejudicis, com per exemple l’associació de la professió de mainader amb el gènere femení, solen tenir l’origen en biaixos implícits. Tot i que és temptador creure que nosaltres som l’excepció i que som inclusius fins i tot en el subconscient, és més savi assumir que tots tenim algun biaix maquinant sota els nostres pensaments. Així, podem estar atents i no convertir-nos en còmplices de deixar el biaix intacte.
El debat al voltant dels casos de racisme contra Vinícius Júnior són una mostra dels biaixos racials implícits que segueixen operatius en moltes persones a Catalunya i Espanya. Reconec que jo també he necessitat uns mesos de reflexió per resistir l’estímul de condemnar breument els insults racistes envers Vinícius, per tot seguit concentrar-me en les provocacions i les faltes de respecte de Vinícius cap a aficionats i altres futbolistes, sobretot d’equips modestos. De fet, un bon indicador d’un biaix implícit és sentir incomoditat de condemnar, sense reserves, un acte de discriminació o de violència cap a una persona d’un grup històricament oprimit, sovint seguit de l’impuls de desviar l’atenció a les possibles limitacions de la víctima que poden haver provocat l’agressió. Molts articles d’opinió sobre el cas Vinícius segueixen aquesta estructura.
Prendre consciència dels nostres biaixos implícits no implica que no puguem reflexionar de forma crítica i amb matisos sobre l’actualitat, incloent els casos de discriminació racista com el de Vinícius. A mi no m’agrada veure Vinícius fent gestos o somriures a les grades, o fent escarni de companys de professió que mai gaudiran dels privilegis que Vinícius ara ja té assegurats. També em grinyola que el Real Madrid, un equip que té una història i una afició amb una relació més que dubtosa amb el racisme, ara s’erigeixi com a bandera d’aquesta lluita, tot utilitzant els insults envers Vinícius com una mostra més de la suposada discriminació que rep el seu club.
Ara bé, el problema és quan utilitzem aquests fets per justificar o menystenir els insults a Vinícius. Exigir la perfecció moral a les víctimes és una estratègia que té una llarga història. Aquesta estratègia consisteix a invertir la direcció de la culpa, posant l’èmfasi en què hauria pogut fer millor la víctima, i no a condemnar l’agressor. Malauradament, moltes persones que pateixen formes d’opressió o discriminació encara han de lluitar, no només per garantir el respecte dels seus drets, sinó també contra aquesta doble moral. El fet és que Vinícius s’ha convertit en un símbol de la lluita contra el racisme. Si aquesta afirmació t’incomoda, com em va passar a mi en un primer moment, és moment d’aturar-se, i reflexionar.