El càsting de Hansi Flick
Que Hansi Flick hagi inclòs a la convocatòria de la gira nord-americana una quinzena llarga de jugadors del planter no és només un càsting que pot donar-los l’oportunitat que, per exemple, la pretemporada passada va aprofitar Fermín. És també una manera de presentar-se ell mateix. De presentar-se al càsting exhaustiu que li farem tots els culers per veure si realment es creu que algunes de les solucions de l’equip són al planter, si està a l’altura com a entrenador i si serà capaç, amb tot plegat, de guanyar títols. Flick sap que està a l’aparador, però no sembla que de moment faci les coses de cara a la galeria.
Sense haver dit gaires coses fins ara, tot i les dues hores de preguntes del dia de la seva presentació, n’ha dit almenys dues de significatives. I, el més important, compatibles: una, que vol algun fitxatge de jugadors dels que marquen la diferència; l’altra, que està enamorat del planter de la Masia. En la primera idea hi encaixa un jugador com Nico Williams, de moment encallat a Bilbao, però també és un missatge que, si no han de ser d’aquest perfil diferencial, millor no gastar diners (a part d’intentar donar unes quantes baixes de mitjanies comprades a preu d’or), perquè probablement es pot trobar solucions a casa. I això ja connecta amb la segona idea. La declaració d’amor de Flick a la Masia es va expressar amb l’alineació del Barça en el primer amistós de preparació a la gira dels Estats Units, ni més ni menys que contra el City de Guardiola. Pràcticament tot l’onze amb debutants i semidebutants, més Iñaki Peña i Lenglet.
En l’aspecte col·lectiu es va detectar un bon treball tàctic. Tot és molt primerenc, però es va veure que cada jugador sabia què havia de fer, en quina posició jugava, segons si fos en atac o en transició atacant o atac posicional. En defensa, un clar 4-4-2, en què les dues ales del 4-2-3-1 atacant (Araujo i Roque) s’ajuntaven amb el doble pivot (Casadó i Bernal) i quedaven pressionant a dalt el davanter centre (Pau Víctor) i el mitjapunta (Pablo Torre). Aquesta solidesa tàctica i la intensitat van ser el que va permetre competir de tu a tu contra tot un City, que no presentava un onze gaire titular però que estava més rodat que el Barça. Com deia el referent Ramon Besa en un dels seus articles a El País, Flick de moment és “un entrenador que entrena i no un messies culer”. Una bona definició d’on és ara com ara el Barça amb l’aposta pel tècnic alemany. Tots sabem que Flick no és un portador de l’ADN Barça i potser és bo que sigui així en aquest intent de remuntar el vol sense plom a les ales. Ara bé, és important que hagi verbalitzat que és un admirador i un estudiós del millor Barça. Però sí que sembla un entrenador més centrat en el treball tàctic (i físic) que en la filosofia del joc.
Això ho anirem veient. En aquest primer partit sí que tots vam tenir ulls per intentar descobrir perles que vagin seguint l’estela de Lamine Yamal i Pau Cubarsí. Tots els nanos que van jugar van mostrar coses interessants. Els que han seguit més el Barça Atlètic ja en tenien més informació, però a mi em va agradar molt Marc Casadó, que ja havia debutat amb bon to amb el primer equip, i em va impressionar la seva parella al doble pivot, Marc Bernal. No soc l’únic, ja ho sé. I si Guardiola ha dit d’ell que “el seu joc posicional és extraordinari”, no cal afegir-hi gaire res més. Potser cal provar-los més, però sembla que la necessitat de fitxar un migcentre a fora es pot esvair amb aquest parell. Al marge del penal llançat pel descarat Toni Fernández, només destacaré un altre jugador, Pau Víctor. Juga a la posició més difícil per triomfar al Barça venint del planter, davanter centre. No és un nen, però va ensenyar prou coses perquè mereixi una oportunitat de ser relleu de Lewandowski.
Segurament no són jugadors que ara mateix puguin marcar la diferència, com ja ho estan fent Lamine i Cubarsí, però sí que fan innecessari portar jugadors de fora a les seves posicions. Esperem anar-ho veient, com potser ja ho haurem vist aquesta matinada contra el rival etern.