Gaudir del premi, patir amb el premi
El Girona comença avui la que serà tot just la seva cinquena temporada a la màxima categoria. Sí, sí, ho han llegit bé. Només cinc anys d’història a l’elit. I per primera vegada n’encadenarà tres. Cinc anys plens d’emocions, alegries i alguna decepció –realment només el del descens–. El Benito Villamarín serà l’escenari de l’estrena d’una campanya que és veritablement una arma de doble tall per als blanc-i-vermells, que competiran per primera vegada en la seva història a la Champions League (mai havien trepitjat Europa) i hauran de compaginar tres competicions amb un pressupost que sí bé augmentarà i s’enfilarà fins als 100 milions, quedarà encara lluny dels clubs i els equips que estan acostumats a aquesta realitat i tenen plantilles amb un fons d’armari inacabable. El mateix Míchel Sánchez admet que el seu gran repte és fer competir al màxim el seu equip cada tres dies, una escenari en el qual el de Vallecas no s’ha trobat mai –estic convençut que el sabrà gestionar–, i aquí és on entren la barreja de sentiments que a dia d’avui tenen alguns aficionats del Girona. Una barreja en la qual hi ha grans dosis d’il·lusió i orgull, però a la vegada temor a tot allò que és desconegut, com per exemple com portarà l’equip –i Míchel– el fet de no deixar de banda la lliga i segellar el que és el principal objectiu del club: la permanència. I això no és fer un pas enrere. Això és tocar de peus a terra, perquè el regal o el fruit recollit de la campanya històrica del curs passat és competir contra els més grans d’Europa, però també centrar un percentatge d’esforços cap a un torneig que no és la lliga, la que dona menjar als equips com el Girona i la que dona estabilitat i creixement exponencial.
Fins i tot amb el desig d’equivocar-me i per molt que durant l’esprint final de l’actual mercat arribin futbolistes contrastats, la plantilla del Girona ha perdut talent, un fet demostrable. No hi ha cap Savinho, ni cap Eric, a hores d’ara tampoc hi ha cap Aleix Garcia –Iván Martín podria ser-ho– ni cap Dovbyk, autor de 24 dianes i 8 assistències en un curs on el talent es va alinear al servei de Míchel. Ja les sensacions en acabar la pretemporada passada eren immillorables i es palpava que els gironins eren un equip fet, treballat, sòlid i amb les idees clares, elements que aquest estiu no han aparegut, com el mateix Míchel ha reconegut. “No tinc el control del que li passa a l’equip” o “Hem de jugar com un col·lectiu i aquesta és la feina que tinc ara”, són declaracions que aviven els dubtes raonables que pot tenir qualsevol.
L’aficionat blanc-i-vermell faria bé de no demanar a aquest equip més del que li pertoca. Pensaran que soc un aixafaguitarres, però molt lluny d’això intento transmetre el que els mateixos personatges intenten dir, de moment amb la boca petita. L’Alavés, el Celta de Vigo, el Saragossa, el Vila-real, el Betis i l’Espanyol tenen en comú haver-se classificat per jugar Europa i baixar a segona l’any que disputen torneig europeu. Per tant, hi ha precedents. La temporada passada segurament serà irrepetible i el millor és pensar que toca gaudir-ne passejant l’orgull gironí per Europa però mantenint el cap fred, perquè els mals moments que no van aparèixer llavors segur que floriran enguany. Serà llavors quan l’afició tornarà, per enèsima vegada, a tenir un paper protagonista, amb 14.000 espectadors d’aforament o amb només 9.000.