Acaba el partit contra l’Atlètic, triomf balsàmic, disculpin el tòpic. Un es promet que en aquestes dues setmanes sense competició desconnectarà del Girona. Em convé repòs. Dilluns. Bryan, convocat amb Espanya, malament! Lesionat, no hi va, Pitjor! Desconnecta! Dimarts. Txiqui marxa del City. Merda! Cárcel, cap allà. Suor freda. Ho desmenteixen. Més tranquil. Dimecres. Sorteig de la copa. Extremadura. Veig una foto i em pregunto: ¿Podria ser que tinguessin un estadi millor que el nostre? No hi pensis més! Dijous. Yangel, noranta minuts jugats contra l’Argentina, se’ns trencarà. Asprilla, lesionat. Que bé, això dels internacionals! Cap de setmana, cop d’ull al filial i al juvenil i una síndrome d’abstinència moderada. S’espera setmana tranquil·la. Dilluns. Portu, operat del turmell! No! Va, ara sí, desconnecta. Dimecres, entrades alliberades de la Champions. Tota la culpa és de la UEFA. Autocrítica, cap. No vull dir que jo ja vaig avisar, però ja vaig avisar. És igual, deixem-ho. Dijous. Sembla que s’alliberen més entrades que no pas se’n venen. Atònit, ja no entenc res. Solís, trencat; Asprilla, Pau i Bryan, fotudíssims. Al final no en farem ni onze... No puc més! Divendres. Em desfogo escrivint la columna. Dissabte. Ja som aquí (clap, clap), per animar (clap, clap), a Montilivi no podem fallar (clap, clap), jo soc així (clap, clap), vaig néixer aquí (clap, clap), blanc-i-vermell perquè soc gironí. Lololololo, lololololo, lololololo...!