La planificació dels equips de Lliga Femenina de Bàsquet es fa cada cop més complicada. L’encavalcament al principi i al final de temporada amb la WNBA americana provoca que la retenció de les grans jugadores en els moments clau (pretemporada i disputa dels títols al tram final) sigui una quimera que només està a l’abast de quatre equips comptats a nivell europeu. I no només això. Són habituals situacions com la que ha viscut aquests dies l’Uni Girona. Una de les seves jugadores americanes, que havia de ser referencial, Maya Caldwell, ha decidit unilateralment deixar el grup per centrar-se en el training camp de la franquícia que l’ha fitxat (Atlanta Dream). Pràcticament sense veu ni vot del club gironí, que contractualment s’havia assegurat que la jugadora americana complís fins a final de temporada. Malgrat que hi ha hagut una compensació econòmica, de la qual l’Uni no ha fet pública la quantitat, la direcció esportiva s’ha vist obligada a buscar una incorporació en el mercat en un moment en què les possibilitats de trobar alguna cosa bona, bonica i barata són molt menors. I encara més amb la capacitat econòmica d’un club modest, malgrat que les aspiracions esportives sempre són màximes.

Aquesta situació no és nova però sí que s’ha anat agreujant al llarg dels anys en què les dues lligues cada cop més comparteixen jugadores. No passa en el bàsquet masculí, en què les lligues europees i americana transcorren en paral·lel i, per tant, és impossible aquest transvasament d’una banda a l’altra. En el cas femení, les estrelles de les franquícies americanes cada cop són més reticents a guanyar uns doblers més a Europa. Primer, perquè no els necessiten, ja que les quantitats econòmiques que es paguen a les top de la WNBA ja són considerables. Segon, perquè en molts casos el contracte estipula que només poden competir als Estats Units. I, tercer, perquè la càrrega física que suposa compaginar les dues lligues (més els compromisos de seleccions) és inassumible per aquelles jugadores que acumulen molts minuts a les cames. I si, a l’altra banda, hi posem el retrocés en la capacitat econòmica dels clubs europeus –perquè les xifres actuals s’han disparat en segons quin nivell de jugadores–, en trobem que les possibilitats es limiten a contractar jugadores WNBA de segon o tercer nivell, en la majoria dels casos, i amb clàusules surrealistes des del punt de vista esportiu com que no poden començar la pretemporada com la resta del grup ni tampoc poden ser presents en el tram final, quan realment t’hi jugues les garrofes. Per tant, la cirurgia fina dels respectius directors esportius és cada cop més important, a banda de tenir l’olfacte per detectar nous talents. I veiem, per tant, que equips com Perfumerías Avenida o Uni Girona, per posar dos exemples propers, ja no poden incorporar al seu rooster estrelles WNBA –en el seu moment hi hem vist Jewell Loyd o Chelsea Gray, entre altres noms destacats–. I han de ser curosos i encertats a l’hora de fitxar, perquè la capacitat econòmica és menor però les expectatives esportives continuen essent molt altes. Només comptats equips privilegiats europeus tenen la capacitat d’anar més enllà en el mercat, però no fins al punt de portar a Europa noms com Breanna Stewart, Brittney Griner, Dewanna Bonner o Kahleah Copper, que en el seu moment van aterrar al Vell Continent. I, per descomptat, impensable veure la nova fornada d’estrelles com Caitlin Clark, Sabrina Ionescu o Angel Reese. Ara, ni pagant, sant Pere canta!