Marca el Borussia l’1-0 al minut 11 de penal i el fantasma es desperta a dins a l’habitació, el fantasma que existeix a mig camí entre la realitat i la nostra imaginació, el fantasma amb nom de trauma que s’ha arrelat entre nits nefastes i les pors de sempre, el pànic de tornar a caure quan tot semblava diferent: La certificació que necessitem moltes nits de glòria europea per solucionar els vells traumes.

Mitja part. Ningú diu res perquè ignorar les desgràcies és una manera de no fer-les present. Simulem normalitat, com qui no està acollonit, com qui està amb el cap a un altre lloc perquè realment la segona part la volem veure com un tràmit qualsevol. De fet, per no parlar ni parlem de l’Arsenal perquè ja visualitzem en silenci el Madrid a semifinals i el Barça cap a casa.

Marca el Borussia el 2-0 al minut 48 i el fantasma va amb tanga saltant per l’habitació, sentim veus i veiem el nostre cadàver assegut a al córner humit d’Anfield, tombat a la pista de Roma, panteixant a un racó de Lisboa, com si el temps no hagués passat, com si la nostra vida tingués sentit només en la desgràcia: Com si està atrapat en un trauma sigui una manera de sobreviure a un mateix.

Marca el Borussia el 3-1 al minut 76. Histerisme perquè ja havíem recollit amb la certesa que tot el viscut havien ser fruit de neurosis pròpies. No hi ha solució. Aquesta vegada pot ser apocalíptic total perquè durant el partit hem tingut la sensació que havíem deixat les coses arreglades, o sigui, serà pitjor que les altres vegades perquè mai havíem practicat la modalitat de tornar a patir després d’haver patit: Els catalans condemnats a viure dins la derrota.

S’ha acabat el partit, hem passat però no ens hem curat, seguim amb la certesa que necessitem temps per poder viure amb normalitat les nits on res és normal del tot, i al final tenim clar una cosa: Flick ens està curant a poc a poc però encara ens queden anys de teràpia per tornar on érem abans d’Anfield.