«És una derrota fàcil de digerir.» La frase la va etzibar a la sala de premsa del Camp Nou José Mourinho el passat 29 de novembre, pels voltants de quarts de dotze de la nit. De ben segur, ni ell, assidu de les passarel·les mediàtiques i lloat massa cops gratuïtament pel benefici propi que en treu, no va calibrar l'abast de tal fal·làcia. Avesat a l'èxit, a engolir contínuament la glòria, a nedar en piscines d'elogis que no feien res més que inflar la seva supèrbia, The Special One no havia viscut mai la sensació de la humiliació. I no tant per al resultat –mai cap equip seu havia encaixat un 5-0, ni tampoc quatre gols–, que també, sinó pel xàfec de futbol rebut. Ell, que es vanagloriava d'haver impedit que el Barça busqués la Champions en el Bernabéu, no podia tenir la responsabilitat d'aquella calamitat d'equip que havia estat ridiculitzat davant 400 milions de persones. I així ho va fer, assenyalant els jugadors.

Des d'aquell dia, les distàncies en la lliga es mantenen –el Barça, dos punts per sobre– i tant els blaugrana com el Madrid estan vius en la copa i la Champions. Però Mou ja no és el mateix. No és l'egòlatra que menysprea els companys de professió, que provoca l'afició del Milan o que instiga els seus jugadors sense cap rubor al camp de l'Ajax a forçar targetes per arribar nets als vuitens de la Champions. És pitjor. Des de la maneta al Camp Nou, Florentino el colla més de prop –fins llavors, li havia entregat el club, atorgant-li un poder mai vist a un tècnic– i el portuguès no ho ha paït bé. L'equip guanya, però avorreix a les ovelles i el Bernabéu es neguiteja veient les golejades d'excel·lència de l'etern rival. Tip de provocar el Barça i rebre la pitjor de les respostes possibles, la de la gespa, Mourinho ha tret el piròman que porta dins, i està fora de control. No només es baralla amb qualsevol que li passa per davant –l'últim, Ballesteros, del Llevant–, sinó que cala foc dins el club mateix i l'atia només pensant en ell. Sense calibrar (o tant li és) el mal que pot fer a la imatge de la Casa Blanca, ja prou nafrada esportivament.

Que és l'únic que planta cara pel club, que li falta un davanter –el Madrid s'ha gastat 300 milions en fitxatges en dos anys– i posa de titular en un duel intranscendent a l'únic 9 que té (Benzema) amb el que suposaria una lesió, que no confia en el planter i ho demostra contínuament i que, amb la connivència de la premsa madrilenya, instiga la campanya de descrèdit al Barça, insinuant favors arbitrals. Mou se sent a gust en el fang i forma part de la seva manera de cultivar una brillant trajectòria, però tanta excusa i tanta referència (directa o indirecta) a l'etern rival des del clàssic destil·la ara debilitat, fragilitat. El seu ego segur que no pairia un any en blanc. El Madrid potser ho hauria de fer amb el contracte que té firmat fins al 2014.