Per decebedor que hagi pogut semblar el paper d'Iverson al Besiktas –i és que, més enllà de les seves estadístiques abans que es lesionés (14,3 punts i 4,7 assistències), els objectius col·lectius no van arribar: eliminat de l'Eurocopa i, a Turquia, lluny dels de davant–, The Answer va prendre una decisió valenta. No pels diners, perquè un contracte de dos anys a dos milions d'euros la peça ja és prou seductor, sinó per exhibir un desig per continuar competint a un alt nivell. I és que, sense lloc en l'NBA, Europa es troba en el segon estadi.

No és aquest un sentiment gaire generalitzat, i menys en jugadors repudiats de l'NBA o que ja han cremat els seus anys de glòria. Uns tenen ganes d'omplir-se les butxaques sense haver de pencar gaire, ni exigir-se regularment en entrenaments i en partits; els altres, perquè el seu físic està castigat i els falten estímuls per competir a un alt nivell. Tots troben el seu paradís en la CBA xinesa, una lliga amb vernís nord-americà (bona organització, millors instal·lacions i un públic molt fidel) i que, de mica en mica, s'està nodrint de noms importants que li atorguen notorietat internacional. I és que els clubs, amb diners per fitxar, estan fent la guitza a un bàsquet europeu en recessió i que es veu incapaç d'oferir xifres com les que es mouen a l'est asiàtic. S'hi han implantat restriccions (límit salarial i un màxim de dos no asiàtics per equip), però són de cara a la galeria. És una manera d'autoenganyar-se (o potser no) perquè el gros dels diners va a parar al duet estranger, igual com la majoria de tirs en els partits. La realitat és que es menysté el producte propi, el xinès.

Partint d'un all-star com ara Stephon Marbury, que va dir «no» als Heat per continuar a la Xina, i Steve Francis –ara ja fora del Pequín pel seu pèssim estat físic–, passant per elements amb recorregut en l'NBA com ara Ricky Davis fins a jugadors que han tastat l'ACB com ara Charles Gaines (màxim anotador de la CBA, amb 31,8 punts), Jackson Vroman, Jérôme Moïso, Rodney White, James Singleton, John Peter Ramos i Marcus Haislip, acomiadat fa pocs dies del Caja Laboral; o Quincy Douby, que va obtenir el passaport montenegrí a l'estiu. La majoria d'aquest últim grup no supera la trentena i tenen qualitat més que de sobres per rendir en el bàsquet europeu. Però, per què cal treballar a fons de setembre a juny per un sou que en la CBA poden embutxacar-se en quatre mesos? És el que pensen aquests elements que es troben una competició amb partits a cent punts dia sí i dia també i que, massa sovint, sembla que facin exhibicions més que competir. És clar que, per a alguns, els objectius col·lectius i els títols, són el que menys importa.