No s'estilen carreres extenses en el futbol actual. La precocitat, cada dia més accentuada, per emergir a l'elit i el desgast que suposa mantenir-s'hi –tant mental com físic– acaben erosionant la gran ambició de l'esportista fins al punt de fer-lo desistir de competir al més alt nivell quan supera de poc la trentena. De casos de fatiga competitiva molt prematura, n'hem viscut de prop aquí a Catalunya, veient com Thierry Henry (33 anys) i Rafa Márquez (31) han marxat aquest estiu cap a la lliga nord-americana. Cap d'ells, almenys pels senyals que transmeten, allargaran gaire la seva trajectòria.

Sempre, però, afloren casos aïllats. A punt de complir 39 anys, Vitor Borba Ferreira, Rivaldo, continua exhibint la seva esquerra preciosista, des de fa uns dies lluint la samarreta del São Paulo. Admeto que em costa apel·lar a l'objectivitat per parlar d'un jugador diferent, d'una classe inqüestionable. D'un brasiler capaç d'inventar una xilena diabòlica i generar un estat d'èxtasi al barcelonisme –i només suposava la classificació per a la Champions– que, una dècada després, només ha pogut superar el gol d'Iniesta a Stamford Bridge. Com tants altres, va marxar per la porta del darrere de can Barça, enemistat amb Van Gaal i, com tants d'altres, li va costar tornar a trobar el seu lloc. Repudiat al Milan, va haver de tornar al Brasil (Cruzeiro) per tornar a recuperar sensacions a Grècia (Olympiacòs i AEK d'Atenes). Vivint en l'abundància econòmica com ho havia fet els últims anys en el Bunyodkor uzbek, encara ha trobat la motivació per engegar una nova aventura al São Paulo. No ha anat a buscar una retirada daurada, sinó a competir i guanyar. Com ha fet sempre, amb el grau de professionalitat i ètica de treball que l'ha acompanyat durant la seva carrera i sense el qual ja seria lluny de tot el que és el professionalisme. «M'agrada jugar i entrenar-me», va etzibar, just després de marcar un golàs en el debut amb el seu nou equip, a l'estadi Morumbí.

Rivaldo és d'aquells jugadors obsessionats amb el fet que el record del present no pugui tacar una brillant trajectòria, i treballa perquè així sigui. Per això, jugui en la Champions o en un campionat menor com el brasiler, actua amb la mateixa seriositat i rigor. No poden dir el mateix altres exblaugrana que també comparteixen cartell en la lliga brasilera. Elements als quals el desgast fora del camp ha anat passant factura. Deco, ara lesionat, s'ha diluït en la mediocritat, i Ronaldo, tot i que encara fa gols com si fossin xurros, exhibeix un sobrepès tan alarmant que fa inviable pensar que pot jugar un parell d'anys més. I l'últim, Ronaldinho, una estrella apagada pels seus propis vicis. Exemples a no seguir.