L'èxit no té preu, i en l'esport encara menys. Aquí, dis­po­sar dels millors cui­ners i de pro­duc­tes de gamma alta no és sinònim de victòries, com ha pogut cons­ta­tar Flo­ren­tino Pérez amb el seu Madrid. Amb ell al cap­da­vant del club, la sequera blanca és cons­tant, tot al con­trari del que li passa en els nego­cis par­ti­cu­lars. No ha de ser gens fàcil de dige­rir un con­trast com aquest amb el des­co­mu­nal dis­pendi en fit­xat­ges que ha fet les dues últi­mes tem­po­ra­des.

El Madrid és un club històrica­ment gua­nya­dor, però ara està asset­jat pel canvi de tendència –en joc i resul­tats– impul­sat pel Barça i ara accen­tuat pel pin­zell estilístic de Guar­di­ola. Apa­rei­xen urgències i això con­du­eix a pen­sar en l'avui, obvi­ant el demà. No és l'únic. Com ja fa uns anys amb el Chel­sea, al cor de Manc­hes­ter hi batega ara amb força un altre cop el sen­ti­ment dels citi­zens.L'Abu Dhabi Uni­ted Group va apo­de­rar-se durant l'estiu del 2008 del con­trol del club trist de Manc­hes­ter, un City que fa més de tres dècades que no aixeca cap títol –l'últim va ser la copa de la lliga el 1976– i que viu eclip­sat per l'altre equip de la ciu­tat, el Uni­ted. Els red devils han fal­cat la jerar­quia a Angla­terra a par­tir d'una filo­so­fia mar­cada, amb Sir Alex Fer­gu­son de capatàs en la par­cel·la espor­tiva: ull clínic en els fit­xat­ges, tre­ball a la base i cap mania per tras­pas­sar estre­lles si se'n treu un bon pes­sic. I, si no, qui pot negar que ingres­sar 96 mili­ons d'euros per Cris­ti­ano és una mala ope­ració? Al City no es van estar de romanços i en els dos últims anys i mig la fas­tu­o­si­tat i les ope­ra­ci­ons gran­di­loqüents han estat a l'ordre del dia. Van tren­car el mer­cat amb l'adqui­sició de Robinho al Madrid per 42 mili­ons d'euros –ara el bra­si­ler ja és al Milan– i l'han seguit també molts d'altres, com Touré Yaya, Silva, Kola­rov i Dzeko. Un grup de juga­dors potent que ha gene­rat unes expec­ta­ti­ves for­tes tant entre els afi­ci­o­nats com entre el xeic que hi posa els petrodòlars. I això acaba tenint un peatge sobre el tècnic, però també els juga­dors. Un club que fa pocs anys deam­bu­lava per la 2a divisió es veu abo­cat de la nit al dia a llui­tar pels títols i la pressió popu­lar que es genera sobre un equip que neces­sita temps i cohesió –tot el que li sobre, per exem­ple, al Uni­ted– acaba reper­cu­tint en el ren­di­ment col·lec­tiu i genera frus­tració. A mit­jan març ja només li queda la copa anglesa per evi­tar tan­car el curs sense títols. Aquesta set­mana, va llençar en els vui­tens l'Europa Lea­gue, en què era el prin­ci­pal aspi­rant. El Dinamo Kíev li va demos­trar que, per gover­nar i fer-se res­pec­tar, fa falta alguna cosa més que tenir les but­xa­ques ple­nes i cracks mun­di­als. S'ha de tenir estratègia de club i, sobre­tot, paciència. Molta paciència.