L'èxit no té preu, i en l'esport encara menys. Aquí, disposar dels millors cuiners i de productes de gamma alta no és sinònim de victòries, com ha pogut constatar Florentino Pérez amb el seu Madrid. Amb ell al capdavant del club, la sequera blanca és constant, tot al contrari del que li passa en els negocis particulars. No ha de ser gens fàcil de digerir un contrast com aquest amb el descomunal dispendi en fitxatges que ha fet les dues últimes temporades.

El Madrid és un club històricament guanyador, però ara està assetjat pel canvi de tendència –en joc i resultats– impulsat pel Barça i ara accentuat pel pinzell estilístic de Guardiola. Apareixen urgències i això condueix a pensar en l'avui, obviant el demà. No és l'únic. Com ja fa uns anys amb el Chelsea, al cor de Manchester hi batega ara amb força un altre cop el sentiment dels citizens.L'Abu Dhabi United Group va apoderar-se durant l'estiu del 2008 del control del club trist de Manchester, un City que fa més de tres dècades que no aixeca cap títol –l'últim va ser la copa de la lliga el 1976– i que viu eclipsat per l'altre equip de la ciutat, el United. Els red devils han falcat la jerarquia a Anglaterra a partir d'una filosofia marcada, amb Sir Alex Ferguson de capatàs en la parcel·la esportiva: ull clínic en els fitxatges, treball a la base i cap mania per traspassar estrelles si se'n treu un bon pessic. I, si no, qui pot negar que ingressar 96 milions d'euros per Cristiano és una mala operació? Al City no es van estar de romanços i en els dos últims anys i mig la fastuositat i les operacions grandiloqüents han estat a l'ordre del dia. Van trencar el mercat amb l'adquisició de Robinho al Madrid per 42 milions d'euros –ara el brasiler ja és al Milan– i l'han seguit també molts d'altres, com Touré Yaya, Silva, Kolarov i Dzeko. Un grup de jugadors potent que ha generat unes expectatives fortes tant entre els aficionats com entre el xeic que hi posa els petrodòlars. I això acaba tenint un peatge sobre el tècnic, però també els jugadors. Un club que fa pocs anys deambulava per la 2a divisió es veu abocat de la nit al dia a lluitar pels títols i la pressió popular que es genera sobre un equip que necessita temps i cohesió –tot el que li sobre, per exemple, al United– acaba repercutint en el rendiment col·lectiu i genera frustració. A mitjan març ja només li queda la copa anglesa per evitar tancar el curs sense títols. Aquesta setmana, va llençar en els vuitens l'Europa League, en què era el principal aspirant. El Dinamo Kíev li va demostrar que, per governar i fer-se respectar, fa falta alguna cosa més que tenir les butxaques plenes i cracks mundials. S'ha de tenir estratègia de club i, sobretot, paciència. Molta paciència.